Galeria de metges

Ricard Cots neix a l’antiga i imponent masia Les Cots, de Sant Joan de Montdarn (Viver i Serrateix), el 3 de setembre de 1931. És el gran d’una mainada d’onze germans, fills de Ricard M. Cots i Massana, pagès i amo del mas i de Lourdes Parcerisa i Cots. Forja el seu caràcter al camp, en colla, en un ambient impregnat de tradició, sota l’ascendent culte i moral de l’avi metge Ramon Cots i Escrigas (1857 – 1933).

Aprèn les primeres lletres amb el rector de la parròquia i després cursa el batxillerat a l’Acadèmia Pla de Manresa, examinant-se a l’Institut “Lluís de Peguera”. La figura de l’avi pesa molt i decideix estudiar medicina. Cursa aquesta carrera a la Universitat de Barcelona entre 1948 i 1954 i obté la llicenciatura el 1955. Cap al final d’estudis, amb altres condeixebles és voluntari del dispensari parroquial del barri del Bon Pastor de Barcelona.

El 1956 és intern del Servei de Reumatologia de l’Hospital de l’Esperança, dirigit pel Dr. Dalmases. Es titula com a especialista el 1958 i segueix al mateix servei fins al 1963; alhora té un consultori privat compartit amb companys de l’hospital on atenen pacients marginats i sense recursos.

El 1963 i 1964 és metge titular de Rodonyà (Alt Camp); posteriorment, fins al 1972 ho és d’Avinyó (Bages). Hi practica la medicina de capçalera i assumeix les conductes de la gent i les interconsultes entre companys de bona voluntat.

Contrau matrimoni amb Teresa Just i Riba -germana de l’abat de Montserrat Cassià Maria Just- professora de Literatura de l’Institut “Lluís de Peguera” i posteriorment catedràtica d’aquest centre. Tindran dos fills, Josep Maria i Maria Teresa.

L’any 1972 fa un canvi de paradigma: deixa de fer de metge de capçalera i s’incorpora a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa com a responsable de la Unitat de Reumatologia i fins al 1979 professor encarregat de docència de pràctica clínica d’estudiants de medicina de la UB; l’hospital aleshores és un referent de Pediatria i moltes pràctiques són d’aquesta especialitat, de la què és professor el Dr. Simeó Selga. En aquest temps és un reumatòleg molt actiu, no només assistencial sinó també en aspectes acadèmics: participa en congressos, és autor de capítols de llibre i col·laborador, entre altres, de Revue du rhumatisme.

Entre setembre de 1976 i juny de 1982 es compromet amb la gestió corporativa i esdevé president per elecció de la Junta Comarcal del Bages del Col·legi de Metges de Barcelona. Formaven part de la seva Junta els metges Josep Maria March i Salas, Oriol Martí i Carrasco, Santiago Cervera i Olives i Josep Maria Aranalde i Fortó. Alhora és president de la Junta Rectora de l’Escola d’ATS “Farreras Valentí” de Manresa i com a tal en fa la defensa final quan aquesta no pot fer front a la nova legislació educativa, la qual cosa també afecta l’Escola de Formació Social “Torras i Bages” i al seu professorat mèdic.

Des del 1977 al 1981 és sotsdirector mèdic de l’hospital manresà de Sant Joan de Déu; entre el 1977 i 1979 ho és sota la direcció del Dr. Selga, amb qui manté una bona amistat. Fa treball de gestió, però prefereix l’assistencial, és feliç visitant malalts.

En aquesta època, des de 1974, Manresa té cinc hospitals propis concertats amb la sanitat pública, una capacitat instal·lada excessiva i en lluita constant que estimula el seu creixement i la despesa pública. Arribat el moment, els mateixos responsables s’adonen que cal establir pactes de repartiment entre ells per no haver d’arribar a una ordenació imposada. El Dr. Cots, com a responsable col·legial i membre de la gestió d’un centre, forma part d’unes converses que no arriben a bon port i aboquen el problema a un incert futur. És ponent en el marc del Congrés de Cultura Catalana el 2 d’abril de 1977 del tema “L’estructura sanitària a Manresa”.

Es jubila l’any 1996 i rep l’homenatge de la professió, organitzat per l’Hospital de Sant Joan de Déu i el Col·legi de Metges. El discurs de reconeixement és a càrrec del Dr. Selga, que exposa els paral·lels entre Ricard Cots i el seu avi, el Dr. Ramon Cots i Escrigas.

Certament, al llarg de la vida manifesta una ideologia catòlica fervent, socialment integradora, i una personalitat molt compromesa en qüestions de llengua i de país. Participa de moviments cívics i socials, entre els quals el posicionament contra l’ampliació de la zona industrial de Collbató per la protecció de la muntanya de Montserrat. És tothora un home serè, tranquil i senzill, de tracte fàcil i directe. Amic de Jordi Pujol des de jove i membre de Convergència Democràtica de Catalunya des del seu naixement en la clandestinitat, la seva activitat s’estén als anys vuitanta.

Cofundador i soci del Club d’Escacs Avinyó, aquesta afició persistirà a Manresa al llarg dels anys. Durant molt de temps és també col·laborador de la revista local “Avinyó”.

Amant de la natura, que el vincula a les seves arrels pregones, és aficionat a la botànica i crea un gran herbari i arxiu fotogràfic amb més de 1.500 fitxes d’espècies dels verals de Sant Julià de Cerdanyola, Serrateix i Calders. En la darrera etapa vital, després del traspàs de la seva esposa Teresa, li entren a robar a la seva segona residència de Vista Pirineu (Calders) i entre altres coses li prenen la col·lecció botànica i part de la seva ànima.

L’any 1994 forma part de la junta de l’Arxiu Històric de les Ciències de la Salut del CoMB amb Francesc Rafat, Simeó Selga, Ramon Cornet, Armand Rotllan, Joan M. Aranalde i altres, amb Lluís Guerrero com a president. Participa en aquest projecte de patrimoni documental mèdic col·lectiu fins al 2011.

Es reconeixen els seus mèrits i rep el Premi Avinyó de Cultura l’any 1998. El 2001 la Junta Comarcal del Bages del CoMB li concedeix el V Premi de Vivències Mèdiques “Doctor Pere Tarrés i Claret” per la seva trajectòria professional i humana; també el diploma col·legial “Gaudeamus”.

La seva vida és llarga però els darrers anys plena d’alifacs. Mor a Manresa el dia de Nadal de 2023. Al seu comiat hi és present un gran nombre de conciutadans i se’n fan ressò mitjans locals i entitats.