Galeria de metges

Fill de Bernardino Soria i de Gregoria Escudero, neix a Lleida en ple estiu de 1889 en una família d’origen castellà que mostra una gran mobilitat geogràfica atès el treball del pare com a oficial de carrabiners. Marià Soria Escudero estudia les primeres lletres, de manera successiva, a Portbou, Figueres i Sant Joan de les Abadesses fins que acaba el batxillerat a Palència l’any 1906 i marxa a estudiar Medicina a Madrid. Es llicencia el 1912 i inicia estudis de doctorat amb un treball sobre la Contribución al estudio de la membrana pupilar persistente, treball que presenta en sessió ordinària de la Sociedad Oftalmológica de Madrid el 1915 i a la seu del Col·legi de Metges dos anys després. Finalment, obté el títol de doctorat l’any 1920 tot i que, des del 1914, treballa com a professor a la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense, ocupant diferents càrrecs alhora que es forma amb el reputat professor i oculista Manuel Márquez Rodríguez.

Secretari de la Sociedad de Oftalmología de Madrid des de la seva fundació, Marià Soria exerceix el mateix càrrec a la Secció Oftalmològica del Primer Congrés Nacional de Medicina que se celebra a Madrid el 1919. L’any següent, aconsegueix la càtedra d’Oftalmologia de la Universitat de Cadis, plaça a la qual ja ha optat sense èxit l’any 1915. S’integra a la ciutat i esdevé membre de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Cádiz i diputat provincial formant part del Partit Liberal 1924. En aquesta època aconsegueix el finançament necessari per formar-se en tècnica de biomicroscopia al costat del mestre Koeppe 1921. També, en aquest període, es converteix en mestre i pioner de l’operació i de la tècnica de la dacriocistorinostomia. Roman a Cadis fins al 1926 quan opta amb èxit a la càtedra d’Oftalmologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, vacant per mort del titular Josep Antoni Barraquer Roviralta.

A Barcelona, s’instal·la al número 277 del carrer de Provença on no hi té consulta oberta tot i que, des del 1928, treballa per a diferents mútues laborals com La Unión i El Fénix Español. Més endavant, obre consulta al principal del número 418 de la Diagonal on també hi viu quan acaba la Guerra. Des del març de 1928, però, juntament amb el seu col·lega Joaquim Arumí Fargas, ha instal·lat una clínica oftalmològica a la torre de Provença.

Marià Soria Escudero esdevé secretari general de la Universitat de Barcelona durant més de tres lustres. Acabada la Guerra, manté el càrrec fins a la seva mort. Forma la seva escola oftalmològica amb els dos ajudants que té a la càtedra: el mateix Joaquim Arumí i Josep Casanovas Carnicer. Organitza el primer dispensari contra el tracoma a la Barcelona de 1927. L’any següent i amb l’assistència de les autoritats locals a l’acte inaugural, aquest dispensari esdevé el Pavelló “Puig Alfonso” dins d’un dels patis de l’Hospital Clínic. Barcelona no era un lloc endèmic del tracoma però el creixement industrial i l’arribada d’immigració de l’est espanyol, on sí que era freqüent, obliga a controlar el progrés de la malaltia a Catalunya. El 1929, atesa la seva pertinença al Comitè Internacional de la Lluita contra el Tracoma, el professor Soria participa al XIII Congrés Internacional de Oftalmologia que té lloc a Amsterdam i La Haia. Com a representant del Ministeri espanyol d’Instrucció Pública, té l’encàrrec d’exposar la situació del tracoma a Espanya, França, Portugal, Grècia i a les seves respectives colònies. En poc temps, Soria ha aprés bé a moure’s a la ciutat de Barcelona.

És testimoni del malestar estudiantil i dels nous aires de canvi que es venen produint des de la inauguració del curs acadèmic del 1931. En temps de l’autonomia universitària, Soria Escudero es veu acompanyat per dos professors lliures, que treballen fora de la Universitat i de l’Hospital Clínic: Ignasi Barraquer i Josep Gómez Márquez. Amb ells, organitza els cursos d’Oftalmologia de 1935 i 1936. Té, també, cura de les conferències complementàries de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, impartides per ell mateix i altres professors com Costi, Poyales i Bailliart de París. En esclatar la Guerra Civil, l’agost del 1936, el professor Soria surt de Barcelona i les autoritats republicanes el cessen el 24 de desembre de 1937. Acabat el conflicte bèl·lic, els franquistes el rehabiliten com a professor i en el càrrec de secretari de la Universitat de Barcelona 1941.

El desembre de 1942, a la sessió inaugural de la Asociación de Otoneurooftalmología que se celebra a l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, Soria disserta sobre El síndrome de las lágrimas de cocodrilo. El 1950, s’encarrega de fer el discurs inaugural del curs universitari amb el títol El papel de los ojos en la expresión del rostro”. La primavera de 1952, és l’introductor d’uns cursos de perfeccionament oftalmològic que es repeteixen cada any comptant amb la presència de professorat internacional de primer ordre.

Soria Escudero té una participació molt activa als congressos de la Societat Oftalmològica Hispanoamericana com, entre d’altres, al de Santiago de Compostela de 1930 o als de Barcelona de 1942 i 1949. Igualment, als congressos nacionals i internacionals, com el de Brussel·les de 1930 o Saragossa el 1953. Des de la seva arribada a Barcelona, també, imparteix lliçons i disserta a les institucions mèdiques de la ciutat com l’Institut Medicofarmacèutic, el Casal del Metge, etc. No el trobem, però, a cap dels Congressos de Metges de Llengua Catalana. L’octubre del 1953, Soria empara un dels primers cursos de formació per a òptics, que fomenta l’enginyer Cristobal Garrigosa, diplomat per l’Institut d’Òptica de París i cap d’òptica de la Industria Nacional de Óptica INDO.

Traductor de l’alemany del tractat de l’especialitat escrit per Römer, el professor Soria publica de manera constant a la premsa mèdica especialitzada de la seva època: Archivos Oftalmológicos Hispano Americanos –que li dedica un homenatge el 1945-, Revista Médica de Barcelona, Excerpta Medica, Hygia, La Clínica, Revista Cubana de Oftalmología, Archives d’Ophtalmologie, etc. És membre actiu de les principals societats de l’especialitat, ocupant diferents càrrecs en els comitès directius de la Sociedad Oftalmológica Latina, la presidència de la Sociedad de Oftalmología del Mediterráneo, de la Sociedad de Oto-neuro-oftalmología de Barcelona i de la Sociedad Oftalmológica Hispanoamericana, entre d’altres.

Mor el 1955 a causa d’una leucèmia i el succeeix a la càtedra el seu deixeble Josep Casanovas Carnicer, catedràtic a Salamanca des del 1948.