Galeria de metges

De família de camperols, inicia el batxiller a Lleida gràcies a que el seu oncle Felipe Soriano, empleat d'Hisenda, hi és destinat. Després, l’acaba a Barcelona quan l'oncle és traslladat novament a la Ciutat Comtal. El 1920, inicia la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i es llicència el 1927. Posteriorment, es doctora amb la tesi Tuberculosis hepatoesplénica, tema que molt possiblement escull influït per haver patit una tuberculosi.

El 1931, és nomenat professor auxiliar de patologia mèdica de la Facultat de Medicina de Barcelona. El curs 1934-35, becat per la Junta de Ampliación de Estudios, se’n va a la Neue Allgemeine Krankenhaus de Viena, amb el professor Hans Eppinger. De tornada, és professor encarregat de la Càtedra de Fisiopatologia i Medicina Experimental i adjunt d’Agustí Pedro i Pons a la Universitat de Barcelona. El 10 de juliol de 1937, en plena Guerra Civil, es casa amb María Dolores Marín. Tindran vuit fills: Felipe, Eladio, María, Enriqueta, Manuel, María Dolores, Paloma i Montserrat.

El 1940, obté per oposició la plaça de catedràtic numerari de patologia mèdica de la Universitat de Santiago de Compostela i, tres anys més tard, la de patologia mèdica de la Universitat de Barcelona, succeint al professor Francesc Ferrer Solervicens, a qui considera el seu mentor. Entre 1944 i 1954, és degà de la facultat, on unifica i reorganitza la biblioteca de medicina.

Amb el treball Los síndromes hepato-esplénicos tuberculosos, base de la seva tesi, obté el Premi Salvà de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, on, el 10 de maig de 1953, ingressa com acadèmic numerari amb el discurs La patología renal y la hipertensión en el campo de la medicina actual. Col·labora activament amb la Hermandad de San Cosme y Damián de Barcelona. És president de l’Associació Mèdica Mediterrània i de la Sociedad Española de Medicina Interna (1970-72) i vicepresident de la Sociedad Española de Alergología e Inmunología Clínica (1956-59 i 1959-66). El 1953, el govern francès li concedeix l’Ordre de Comentateur de la Santé Publique. Un any després, el govern italià el distingeix amb l’Stella de la Solidarieta Italiana i, l’any 1.961, rep la Gran Cruz de Isabel la Católica al mèrit sanitari d'Espanya.

Máximo Soriano publica els primers casos, a nivell mundial, de meningitis tuberculosa tractats amb isoniacida i PAS. El 1947, estudia l’anèmia nefrògena. També, és autor dels treballs d’investigació dirigits a l’acció biològica de l'acroleïna.

El doctor Soriano destaca com un gran clínic i com a mestre. El seu lema per ensenyar és “només vèiem allò que hem après a veure”. Per això, dóna les classes amb la presència voluntària de malalts i mostra com s’han d’interrogar i explorar els pacients. En paraules seves: “el diagnòstic és una síntesi plena de sentit” i, fidel a aquesta concepció, desperta en els seus alumnes l’interès pel coneixement de la Fisiologia i els guia en la consecució d’un raonament lògic. Mitjançant l’estudi de la síndrome local, febril i tòxica, dedueix el diagnòstic. Completa la seva dedicació a l'ensenyament de la medicina amb la publicació de Lecciones de Patología Médica, de gran utilitat per a tots els seus alumnes.

El professor Máximo Soriano descobreix la “Periostitis deformans”, també coneguda com 'malatia d'en Soriano', que es caracteritza per la formació d'excrescències òssies induïdes per l'acumulació de fluor. Aquesta malaltia era freqüent entre els alcohòlics. En la recerca d'una explicació, demostra la presència d'altes concentracions de fluor en alguns vins de baixa qualitat perquè l'utilitzaven com a conservant.

Es jubila l'any 1973 i mor a causa d’un infart de miocardi el 1978.