Idioma: Català | Castellano | English | Français traducido por Google translate

Biografia

Neix a Barcelona, a Sant Gervasi, poble annexionat a la capital quatre anys abans. Fill de Francesc Domènech Blanc i d’Anna Alsina Bonafont, que mor quan naixia un tercer noi i deixant dos fills petits, Francesc amb set anys i Josep amb quatre. Tots dos estudien medicina i es llicencien amb premi extraordinari. El germà gran es dedica a la cirurgia i el petit, a la pediatria.

Francesc inicia una carrera molt brillant tant des d’una vessant de la cirurgia clínica al costat d’Antoni Trias i Pujol de qui, aviat, és professor auxiliar, com des de la recerca experimental amb l’equip de l’Institut de Fisiologia que dirigeix August Pi i Sunyer. L’any 1931, es casa amb Edelmira Llaberia Sais, metgessa recent llicenciada, i tenen dues filles: Edelmira (1935) i Anna (1940).

Defensa la tesi doctoral tres anys desprès de llicenciar-se. El 1936, ja ha publicat molts articles científics, bastants en català i d’altres en anglès i en francès, fet molt poc freqüent en aquells anys. També, escriu llibres sencers que tenen una gran difusió, el que més el seu tractat de 'Cirurgia d’urgència'. És metge del Servei de Cirurgia de l’Hospital Clínic i i del Servei d’Urgències del mateix hospital. El 1932, és elegit membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. El 1934, participa al VIII Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat a Barcelona, amb una ponència titulada 'Fisiopatologia del shock'. A més d’una gran activitat com a cirurgià, com a investigador i com a docent, Francesc Alsina participa activament en la creació de la primera Universitat Autònoma i en l’organització de la Facultat de Medicina de Barcelona.

Les principals línies de recerca de Domènech Alsina són la raquianestèsia, la patologia peritoneal i el shock. El professor Domènech aplica directament les seves recerques a la clínica i, en aquest sentit, esdevé un precursor de la medicina translacional, infreqüent aleshores i molt valorada actualment. Avança, també, diversos treballs de patologia peritoneal. El seu interès per la raquianestèsia, en realitat, ve en funció de la Patologia abdominal que era molt perillosa per als cirurgians dels anys 1920. La patologia peritoneal era molt important en el postoperatori. Un dels seus principals obres en aquest camps s’esdevé l’obstrucció intestinal i el seu tractament, publicat a la Revista Mèdica de Barcelona el 1928 i que va merèixer el Premi Garí de l’Acadèmia de Medicina de Saragossa.

En els anys de la guerra, atén i opera els centenars de ferits que arriben al Servei d’Urgències de l’Hospital Clínic. Recordo haver-li sentit dir, uns anys més tard, que preferia operar cent malalts cada dia per poder salvar-ne encara que només fos un que deixar de fer-ho. A la última junta de Facultat de la República, documentada al llibre d’actes que es va fer el 17 d’octubre de 1938, Francesc Domènech és el secretari. Quan l’exèrcit franquista entra a Barcelona, el doctor Domènech actua de cirurgià a l’Hospital Militar amb Moisès Broggi. Tots dos es van quedar per ajudar a evacuar els soldats de l’exèrcit republicà ingressats a fi que no caiguessin en mans de l’enemic. Es van haver d’entregar al metge que arribava amb les tropes invasores. En aquell moment, Domènech es va salvar que no el detinguessin i l’afusellessin gràcies el llibre abans esmentat de 'Cirurgia d’urgència', publicat amb Manuel Corachan i que segons li van manifestar els havia ajudat molt en les seves actuacions amb els ferits i, també, al bon fer del metge de l’exèrcit contrari.

En els últims temps, quan ja veia que perdien la guerra i la majoria dels seus col·legues s’exiliaven, Francesc Domènech podia haver escollit el camí de l’exili però tria quedar-se a Catalunya al costat dels seus malalts i de tota la seva família. La decisió la paga molt cara perquè passa a l’ostracisme i ha de patir l’exili interior. Professionalment, va haver un abans i un després. La repressió va ser molt dura: expulsió de la universitat e interdicció de l’exercici de la professió durant vint anys. Havia perdut la guerra i va perdre la salut. Aquella trajectòria brillant i prometedora havia durat escassament 15 anys, del 1924 al 1939 és l’època més important de la seva obra científica. Felip Cid, quan va fer una valoració, de la seva carrera, el qualifica de “malaguanyadíssim”. D’altra banda, el seu gran amic i col·laborador Moisès Broggi, també separat de tot el que era oficial, parla de la vàlua dels treballs de Francesc Domènech Alsina.

Reduït a la impotència de no poder continuar la recerca, Francesc Domènech aprofita aquest temps per seguir escrivint manuals de cirurgia, gràcies a la seva àmplia experiència en urgències quirúrgiques. També, tradueix d’altres autors i inclús a escriure llibres per d’altres.

Al cap dels anys, es pot reintegrar a la sanitat municipal i arriba a ser cap del Servei de Cirurgia i Traumatologia de l’Hospital de l’Esperança des d’on pot rellançar algunes publicacions clíniques, sobretot, en el camp de la traumatologia.

Amant del camp i de la naturalesa, Francesc Domènech Alsina passa algun temps amb la seva família a Poboleda, al Priorat, on troba la mort als 59 anys, el 6 de setembre de 1961.

EDLL