Galeria de metges

Fill del jurisconsult i catedràtic de Dret Internacional Joan de Déu Trias Giró i de Rosa de Bes Baguer. L’any 1918, conclou la carrera de Medicina amb premi extraordinari de Llicenciatura. Tres anys desprès, guanya per oposició el càrrec de cap del Departament Mèdic de l’Institut d’Orientació Professional i ingressa en el Cos Mèdic Municipal. El 1924, estudia l’especialitat de Cardiologia a París sota el mestratge del professor Charles Laubry, de qui tradueix Lecciones de Semiología Cardiovascular tres anys més tard. Abans, el 1925, Lluís Trias de Bes i Giró és un dels fundadors de la revista Ars Médica. En 1925, ensems amb Paul Ribière, de París, publica Estudio clínico sobre la terapeútica quinidínica, on fa la valoració del tractament amb quinidina en els trastorns del ritme cardíac. Del 1926 al 1928, és professor auxiliar de Patologia i Clínica Mèdiques de la Facultat de Medicina de Barcelona. El 1929, publica la monografia La hipertensió arterial i el seu tractament. El 1940, crea l’Institut de Medicina Tropical, una especialitat pràcticament inèdita a l'època. L'any 1941, vidu de Carme Terrés Camaló, es casa amb Maria Trabal Elias. En el període 1940-1961 dirigeix l’Hospital d’infecciosos de Barcelona, l’actual Hospital del Mar, on s’ha de ressaltar la seva actuació davant les epidèmies barcelonines de febre tifoide, tifus exantemàtic i poliomielitis. Dedica especial atenció a la patologia cardiocirculatòria de l’ancià, aleshores força oblidada.

Entre les seves aportacions científiques destaquen els estudis sobre les endocarditis, aprofundint en llurs alteracions plasmàtiques i sent pioner, juntament amb els doctors Foz, Borràs i Ballesta en el tractament amb Penicil·lina. També, de les endocarditis des del vessant clínic, anatomopatològic i bacteriològic, sent el primer en descriure les endocarditis lentes bacterianes. Cal assenyalar els següents treballs: Contribució al tractament de les endocarditis reumàtiques (1933), Estudio diferencial entre las endocarditis “lentas” bacteriémicas y no bacteriémicas (1946), Endocarditis agudas y subagudas (1947), Les endocarditis infecciosas; cambios conceptuales clínicos y etiológicos (1974), el seu darrer treball acadèmic.

L’abril de 1948, Trias de Bes juga un paper decisiu en la vinguda del professor sir Alexander Fleming a Espanya, viatge que comença per Barcelona, invitat oficialment per l’Ajuntament de la ciutat per donar un cicle de conferències magistrals a l’Hospital d’Infecciosos i inaugurant el nou Departament d’Investigació Científica. El maig d’aquest mateix any, ingressa a la Reial Acadèmia de Medicina i dedica el discurs d’ingrés a La lucha contra las enfermedades cardiovasculares y la protección médico-social del cardíaco.

L’any 1957, juntament amb Mario Castro Llorens i Francesc Ballesta Barcons, crea el servei de Cardiologia i Cirurgia Cardíaca de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona. Esdevé director mèdic de l’Institut de Santa Madrona de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, on exerceix una tutoria popular, d’un clar mutualisme assistencial (1946- 1961).

L’any 1958, és nomenat President del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona per la Direcció General de Sanitat. Després, assoleix un segon mandat per elecció democràtica (1963-70). És l’impulsor de la construcció de l’actual seu col·legial. A més, Lluís Trias de Bes desenvolupa una intensa actuació tant nacional com internacional a la Societat Espanyola de Cardiologia, de la que n’és president del 1959 al 1963. És, també, delegat espanyol a l’Organització Mundial de la Salut i vicepresident del Consell General de Col·legis d’Espanya. Per la seva labor, és distingit amb la Gran Creu de Sanitat i la Gran Creu del Mèrit Civil, la Medalla d’Or del Consell General de Col·legis de Metges, l’ordre de Cavaller de la Legió d’Honor i, entre altres reconeixements, és membre d’Honor de l’Acadèmia de Medicina de Roma.

Afeccionat al món de l’esport, practica tennis, futbol i equitació. A més, crea la pàgina d’esports del Correo Catalán (1914 ) i és vicepresident del RCD Espanyol ( 1949-1955) i de la Federació Catalana de Fútbol (1956-57). Una altra de les proeses esportives del jove Trias de Bes es materialitza el 13 de març del 1913 quan, com a periodista, acompanya Poumet, audaç aviador francès, en el seu monoplà 'Bleriot' en el seu vol sobre la ciutat de Barcelona.

Entre els deixebles de Lluís Trias de Bes s’hi troben els doctors Francesc Ballesta Barcons, Mario Castro Llorens i el seu fill Jordi Trias de Bes Terrés. Anys després, Jordi Trias de Bes Casamajó, el seu net, és el continuador de la tradició cardiològica familiar.