Galeria de metges

Neix a la Masia del Morató, terme d’Argelaguer a la Garrotxa, el dia 6 de setembre del 1910. Filla d’una família pagesa i la més gran de set germans, semblava predestinada a continuar aquest estil de vida. La seva afecció pels llibres la duen, a contracor dels seus, a deixar la casa pairal per anar-se’n a estudiar el batxillerat a Girona. Posteriorment, es trasllada a Barcelona. Descartada una primera inclinació per l’odontologia, es decideix pels estudis de medicina. En aquella època les dones matriculades al primer curs són poc més del 3% del total. Cursa la carrera a la Universitat Autònoma i l’acabà l’any 1938. Els darrers mesos de la guerra ja treballa com a metge al laboratori de l’Hospital Militar de Vallcarca. Un cop acabada la guerra, els vencedors no li reconeixen els estudis posteriors al 1936 i ha de repetir l’examen de catorze assignatures. Finalment, obté el títol l’any 1941.

Fins al 1944, Maria Oliveras es dedica a les anàlisis clíniques i aconsegueix una ocupació, no remunerada, a l’Institut Neurològic Municipal on es forma al costat del doctor Josep M. Roca de Vinyals alhora que, també, fa transfusions i controla els malalts al quiròfan. Així, coneix el doctor Adolf Ley, neurocirurgià que aviat la integra com ajudant del seu equip, encarregant-li l’anestèsia dels seus malalts, un camp particularment difícil en aquell tipus de cirurgia. El 1944, Ley i part del seu equip passen a l’Hospital Clínic on Maria Oliveras ocupa una plaça de laboratori al servei del doctor Joan Gibert Queraltó i continua practicant l’anestèsia al quiròfan de Ley.

L’any 1946, Robert R. Macintosh, catedràtic d’anestèsia de la Universitat d’Oxford, visita l’hospital i valorant les qualitats de la doctora Oliveras li ofereix la possibilitat de formar-se en la nova especialitat amb una estada al seu servei. Malgrat el sacrifici personal i familiar -casada l’any 1941 amb el farmacèutic Narcís Esplugas Sabater, el matrimoni ja té dos fills petits- la jove doctora obté una beca i marxa cap al Regne Unit. Al llarg del 1947, aprèn les més modernes tècniques anestèsiques del moment, primer a Oxford i, posteriorment, amb una breu estada a Londres.

De retorn a Catalunya, a partir del 1948, es converteix en una innovadora especialista en la neuroanestèsia, utilitzant aparells i materials que ella mateixa ha portat del seu viatge a Anglaterra. Treballa a l’Hospital Clínic i a centres privats com la Clínica Dexeus fins a l’any 1963 quan, per excés de feina, abandona la pràctica de l’anestèsia i es dedica només a les tasques de laboratori fins a la seva jubilació l’any 1980.

Tot i la seva modèstia i discreció, amb la seva excel·lent tasca professional crea escola i en són testimonis dos destacats anestesiòlegs com els doctors Joan Oliveras Farrús i Antoni Castells Cirera, que durant molts anys segueixen el seu exemple.

El 5 de novembre del 2009, la doctora Maria Oliveras mor a Barcelona, gairebé centenària, amb noranta-nou anys. La Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor li concedeix, a títol pòstum, la seva Medalla d’Or.

Exemple de coratge, determinació i vitalitat, Maria Oliveras va haver de lluitar per poder realitzar la seva vocació en un món on el paper de la dona estava molt allunyat dels seus projectes i anhels. Aparentment fràgil però de gran enteresa, sens dubte, contribueix de forma remarcable al progrés de l’anestèsia a Catalunya.