Galeria de metges

Va néixer a Barcelona el 23 de juny de 1929, fill de Joaquim Balsells i de Mercè Bordas. Segons la documentació col·legial, va cursar el batxillerat a l’Institut Verdaguer, on obtingué el títol l’any 1947, i estudià medicina a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1953. El títol de llicenciat fou expedit el 10 d’agost de 1953.

Durant els estudis cursà les assignatures de patologia mèdica amb el professor Joan Gibert Queraltó, però la seva primera vinculació hospitalària com a alumne intern fou a la Clínica Mèdica B de l’Hospital Clínic de Barcelona, dirigida pel professor Màxim Soriano, on romangué entre 1950 i 1953. Acabada la carrera, continuà vinculat a la mateixa Clínica Mèdica B. Entre 1953 i 1967 portà llits a la sala d’homes d’aquest servei i, quan l’activitat assistencial li ho permetia, assistia també al Dispensari de Cardiologia de la mateixa càtedra, dirigit pel doctor Enric Juncadella.

Col·legiat al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, completà la seva formació especialitzada amb el títol d’especialista en medicina interna l’any 1956 i, dos anys més tard, el 1958, amb els títols d’especialista en aparell respiratori i en aparell circulatori. També consta la seva activitat a l’Institut Municipal de Sanitat i la seva pertinença a l’entitat de previsió Vida.

De 1968 a 1980 treballà amb el doctor Alfons Nadal Sauquet a la Càtedra de Patologia General del professor Alfonso Balcells Gorina, dedicant-se ja exclusivament a la cardiologia. Cap al mes d’octubre de 1969, juntament amb el doctor Antonio Covelo, posà en funcionament una unitat coronària que Agustí Codina considera probablement la segona de l’Estat espanyol, després de la creada pel doctor Modest Garcia Moll a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Tot i que aquesta unitat tingué una durada curta, a causa de la posterior unificació i centralització dels serveis especialitzats de l’Hospital Clínic, l’experiència situa Balsells entre els metges que contribuïren a introduir l’atenció coronària moderna a Barcelona. La seva trajectòria representa el perfil del cardiòleg format en les clíniques mèdiques universitàries de l’Hospital Clínic que participà en la transició cap a una cardiologia hospitalària més tecnificada i diferenciada.

La seva trajectòria posterior continuà vinculada a la cardiologia clínica. Entre 1972 i 1982 fou cap de Secció de Cardiologia de la Clínica Salus i, més endavant, es dedicà principalment a l’exercici privat. Aquesta etapa queda corroborada per directoris mèdics que el situen com a cardiòleg a Barcelona, amb consulta al passeig de Fabra i Puig i a la plaça de Tetuan.

La seva aportació més singular fou la participació en la posada en marxa d’una de les primeres unitats coronàries de l’Estat. Publicà treballs sobre hipertensió arterial i cardiopatia isquèmica, dos camps que, en aquells anys, esdevenien nuclears en la cardiologia clínica. La seva activitat bibliogràfica reflecteix l’interès per la prevenció cardiovascular, el control dels factors de risc i l’atenció especialitzada al malalt coronari, en paral·lel al desenvolupament de les primeres unitats coronàries i a la transformació del tractament hospitalari de l’infart agut de miocardi. Encara el 2007 apareixia esmentat a Catalunya Cristiana com a metge que havia participat en el procés d’estudi d’un presumpte miracle atribuït al Dr. Pere Tarrés. I també va intervenir en el procés de beatificació del Pare Josep Manyanet.

En l’àmbit personal, era casat amb Núria Valls Esparbé van tenir tres fills, dels quals Joaquim i M. Mercè són metges i Pere és veterinari.