Galeria de metges

Juan Francisco Cano Pérez va a estudiar medicina a la Universitat de Barcelona i es llicencià amb la qualificació d’excel·lent l’any 1973. Prèviament, havia estat alumne intern de patologia general (1969-1973) i del Servei de Diabetis a l’Hospital Clínic de Barcelona durant el curs 1972-1973, amb una beca de la Diputació de Barcelona.

La seva formació postgraduada es va centrar en el camp de l’endocrinologia i nutrició obtenint plaça de metge resident (1973-1976) del Servei d’Endocrinologia del Clínic. Tenia els títols oficials d’especialista en medicina interna, endocrinologia i nutrició i medicina de família i comunitària.

Des de la perspectiva assistencial treballà en una primera etapa (1977-1979) a l’Hospital Clínic com a metge adjunt del Servei de Medicina Interna per passar després al Servei d’Endocrinologia de l’Hospital de l’Esperança de l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària (IMAS), primer com metge adjunt de 1979 a 1984 i, després com a cap de servei fins al 1991. Amb la reestructuració dels serveis sanitaris de l’Ajuntament de Barcelona, l’atenció d’endocrinologia es va traslladar a l’Hospital del Mar i el Dr. Cano continuà amb la responsabilitat de cap de servei fins a la seva jubilació.

La seva gran vocació docent es va traduir des de bon principi en la trajectòria professional: professor ajudant de classes pràctiques al Clínic i professor associat de medicina i endocrinologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

A l’inici dels anys 80 va començar a Espanya la formació especialitzada en medicina de família i comunitària i amb ella la necessitat de construir, pràcticament des de zero, un programa docent que s’havia de fonamentar en estructures pròpies de la que llavors es coneixia amb el nom d’assistència mèdica ambulatòria. El Dr. Cano, en el marc de l’IMAS, va ser l’impulsor principal de la instauració d’aquest programa a les institucions sanitàries dependents de l’Ajuntament de Barcelona i, en coordinació amb diversos col·legues amb objectius semblants i procedents de l’Institut Català de la Salut (ICS). Tingué un protagonisme cabdal en el disseny de les primeres Unitats Docents de Medicina de Família i Comunitària (MFiC) de Catalunya i de l’Estat espanyol. Resten a la memòria de les primeres promocions de metges residents i dels responsables docents del programa, els treballs per a la posada en marxa del Centre Docent d’MFiC de Plaça d’Espanya i, de forma pràcticament simultània, de Just Oliveres a l’Hospitalet de Llobregat i de La Gavarra a Cornellà de Llobregat. En aquella època, plena de dificultats de tots tipus, però també d’iniciatives originals, constructives i dinàmiques, el Dr. Cano va assumir un clar paper de lideratge tant a nivell català com estatal.

A les múltiples i difícils negociacions a Madrid, amb els responsables ministerials, per aconseguir arrelar la docència extra-hospitalària en MFiC calia afegir les innumerables i tampoc fàcils gestions que calia portar a terme amb els directius sanitaris de casa nostra. Per tenir èxit, encara que fos parcial, es necessitaven dosis elevades de paciència i capacitat de relació interpersonal i en aquests àmbits el Dr. Cano era un pilar imprescindible.

Les contribucions del Dr. Cano al naixement i desenvolupament inicial de la docència en MFiC a Espanya i Catalunya s’estenen a altres camps de suma importància com, per exemple, l’editorial: va ser el primer director de la revista Atención Primaria (1984) en el seu 40 aniversari, i codirector de les nou edicions el llibre “Atención Primaria” (1986) que, amb el mateix títol que la revista, ha esdevingut un instrument de referència per a la formació i consulta, en l’idioma espanyol, dels professionals d’aquest àmbit. El Dr. Cano, expert reconegut en el camp de la diabetis, va fundar el Grupo para el estudio de la diabetes en atención primaria de salud (GEDAPS), una eina fonamental que encara avui actua com guia pels professionals interessats en l’assistència, docència i recerca en aquesta malaltia sota la perspectiva de l’atenció primària i comunitària.

Com autor i investigador destaquen les seves contribucions en el camp de la diabetis mellitus liderant múltiples projectes de recerca finançats, participant en diversos llibres i monografies, una munió d’articles originals en revistes i de comunicacions en congressos nacionals i internacionals.