Anatomista, introductor a Catalunya de l’anatomia amb visió funcional. Fundador del Servei de Donació de Cossos a la Ciència a Barcelona
Biografia
El seu pare treballava a una companya naviliera anglesa al port de Las Palmas. Era vidu, casat en terceres núpcies amb la seva mare. Va tenir set fills, el menor dels quals és Domingo Ruano. Malgrat que a la seva família no hi havia ningú relacionat amb la medicina, des de molt jove, Ruano queda fascinat per la figura i el tracte rebut pel metge que visitava a la família. Producte d'aquesta influència decideix, en acabar el batxillerat al Col·legi Rodrigo de Maeztu, iniciar estudis de medicina. Podia triar Barcelona, destí dels vaixells correu de Canàries, o Cadis, una escala intermèdia. La Facultat de Medicina de Cadis depenia aleshores de la Universitat de Sevilla. S’hi va matricular per estar només a un dia i mig de navegació de la família.
A Cadis va conèixer al que serà el seu gran mestre, amic i avalador, el professor d’anatomia Francisco Orts Llorca (Tampico, Mèxic, 1905 – Madrid, 1993). Orts havia estudiat a França i Àustria i era catedràtic d’Anatomia i Tècnica Anatòmica a Cadis des de 1935. Per la seva participació com a cirurgià en un hospital de sang durant la Guerra Civil en zona republicana havia estat condemnat pel règim feixista a la pena de mort. La van commutar per la seva inhabilitació absoluta durant quatre anys i se’l va desposseir de tota mena de reconeixent acadèmic i econòmic. Després de la condemna va recuperar la càtedra de Cadis que va ocupar des de 1948 a 1954, any en què es trasllada a Madrid.
Des de la seva arribada a Cadis l’any 1949 el jove Ruano inicia una relació amb Orts, que no es trencaria fins a la mort d’aquest darrer el 1995. No és possible entendre la figura de Domingo Ruano sense la del seu mestre. Durant el curs 1954 va ocupar la plaça d'alumne intern de la Càtedra d'Anatomia. Aquell any Orts havia guanyat la càtedra a la Facultat de Medicina de la Universitat de Madrid i Ruano, el curs següent, va acompanyar-lo, primer com alumne intern fins a la llicenciatura en medicina i cirurgia amb premi extraordinari el 1956 i acabada la carrera guanyà una plaça d'ajudant de classes pràctiques (1957-1959).
Va doctorar-se el 1958 amb una tesi sobre la Morfología y embriología del ligamento triangular del pulmón. Ja doctor, accedí per concurs a la plaça de professor adjunt el 1959 a la Universitat de Madrid fins que va guanyar la Càtedra d’Anatomia i Tècnica Anatòmica II que va ocupar fins a la seva jubilació el 2003. La seva dedicació acadèmica va ampliar-la amb el vicedeganat (1968-1969 i 1976-1977) i director de departament en diferents períodes des de 1980 fins a 2003.
Els estudiants de medicina de les promocions de 1971 endavant recorden la seva figura, com el professor que dibuixava amb dues mans uns esquemes anatòmics molt funcionals. També recorden el seu tarannà, la seva capacitat docent innovadora i el que va significar de ruptura en l’ensenyament de l’anatomia a finals de la dècada dels seixanta.
L'any 1971 crea i dirigeix, fins a 1981, l'Escola d'Estomatologia. El 1987, posa en marxa l'Escola de Medicina i d'Educació Física i Esport de la qual en seria el director fins a la seva jubilació. El 1997 crea el Màster de Traumatologia Esportiva i, entre 1989 i 1997, fou el promotor de diferents cursos sobre l'anatomia i la pràctica assistencial, del postgrau de biomecànica de l'aparell locomotor, d'anatomia quirúrgica per a metges interns residents, d'extensió universitària en ortesis i pròtesis. Fins i tot, amb una gran capacitat inclusiva, el 1996 crea i dirigeix un curs superior de quiromassatge a la mateixa facultat.
Quatre trets permeten entendre la figura de Ruano. En primer lloc, la innovació docent no solament a la carrera de medicina sinó també a altres disciplines de les ciències de la salut com la infermeria o la fisioteràpia.
En segon lloc fou el fundador i director l'any 1967 del primer Servei de Donació de Cossos a la ciència a tot l’Estat (actualment Servei de Donació de Cossos i Sales de Dissecció de la Universitat de Barcelona). Coneixia el servei de la Facultat de Medicina de París de la Rue des-Saint-Pères i a Barcelona reproduí el mateix model. El servei, publicitat pel mateix Ruano als mitjans de comunicació, feu que la facultat passés de tenir un parell de cossos a tot estirar, aprofitats per diverses generacions d'estudiants pel coneixement de l'anatomia, a tenir 120 donants anuals i al 2003 va arribar a la xifra de 15.000 donants potencials a Catalunya. Aquesta gran quantitat de donants ha facilitat des de llavors la celebració de multitud d'activitats, estatals i internacionals, de recerca o d'assaig pràctic per a metges especialistes: traumatòlegs, neuròlegs, cirurgians o cardiòlegs, entre d’altres.
La tercera innovació fou, seguint els passos d’Orts Llorca, la inclusió com a docents i investigadors en anatomia humana altres especialitats i disciplines, també d’un veterinari.
La quarta innovació, la de més transcendència acadèmica, fou importar als estudis d'anatomia a Catalunya la visió orts llorquiana dels cos anatòmic basada, entre d’altres, en alhora en l’Anatomie des Menchen (1929, primera edició en 2 vols) d’Otto Hermann Braus (1858-1924) i Curt Elze (1885-1972) i en l’estudi de l’embriologia. Derivada d'aquesta convicció, Ruano va crear a la facultat la primera embrioteca humana a Catalunya que el 2023 constava de més d’un centenar d'embrions. Per Ruano, un cos sobre el qual, a més del «què i del com» de les estructures, es pregunta, a partir de la visió embriològica, el «perquè» incorporant a la visió estructural una de funcional de l'individu sa, viu, integrat, connectat i canviant.
Ruano defensava una anatomia basada en una representació funcional en què adquireixen més o menys importància determinades estructures anatòmiques en funció dels interessos de les diferents disciplines de les ciències de la salut, especialment de la medicina, la infermeria i la fisioteràpia. Considerava que l’ensenyament de l’anatomia havia d’ajustar-se a les necessitats pràctiques de les diferents professions sanitàries, reconeixent que l’anatomia funcional era quelcom fonamental per la terapèutica ocupacional. Arribava a reconèixer que per l’ensenyament pràctic de l’anatomia per les altres professions sanitàries era millor que els professors pertanyéssim a les diferents disciplines aplicades. Prova d’això és que el seu Manual y Atlas Fotografico de anatomia del aparato locomotor (2004) el va publicar amb un traumatòleg i un fisioterapeuta.
Al llarg de la seva carrera va dirigir 17 projectes subvencionats i va publicar com a autor o coautor 28 llibres, alguns traduïts a diversos idiomes, 222 articles en revistes nacionals i internacionals, va dirigir 100 tesis doctorals, i va participar com a ponent en 370 congressos nacionals i internacionals. Doctor honoris causa per la Facultat de Medicina de Las Palmas de Gran Canaria ha rebut premis com el Canàries de Recerca (1988), l'internacional del Centro Internacional de Rehabilitación neuro-ocular (1998), el de la Sociedad Anatómica Española (1995), el de la Asociación española de artroscòpia (1996) i el Joan Raventós (1978) i les condecoracions de la Encomienda de la Orden Civil de Sanidad (1973), la Gran Cruz de la Orden de las Islas Canarias (2002), la Medalla d'or del Colegio de Odontólogos i Estomatólogos de las Palmas de Gran Canaria (1999) i la Medalla del Mérito de la Sociedad Anatómica Española (1982). Fou acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (1978).
JMC - ESR
