Galeria de metges

Va néixer a Torà a Lleida, ja que el seu pare estava destinat allà. Va obtenir el títol de batxiller a l’Institut de Lleida. El 1929 es matricula a la Facultat de Medicina de Barcelona, estudia els últims cursos a la Universitat Autònoma de Barcelona, institució impulsada el 1933 per August Pi Sunyer i els germans Antoni i Joaquim Trias Pujol i es llicencia el 1935.

Durant els anys de carrera es polititza, primer es fa del Bloc Obrer i Camperol i quan aquest es fusiona amb l’Esquerra Comunista d’Espanya creant el POUM, ell s’integra en el nou partit. A més es fa soci transeünt de l’Ateneu Barcelonès i en l’Ateneu Enciclopèdic Popular.

Són anys de moltes inquietuds i moviments polítics. A Europa triomfa el nazisme i a Espanya la República. A Barcelona amb psiquiatres exiliats austríacs es forma el que s’anomenarà la petita Viena, com a conseqüència en part de la revolució que han significat les idees de Sigmund Freud.

Coneix a Francesc Tosquelles i Josep Solanes Vilaprenyó que anaven un parell de cursos més avançats i també militaven en el POUM. Segurament és deixeble del psiquiatre Emili Mira que des de 1935 és catedràtic de l'especialitat de la Universitat Autònoma de Barcelona, i també és director de l’Institut Pere Mata de Reus i del Sanatori Psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat.

El 18 de juliol del 1936 forma part dels metges que atenen els ferits al centre d’assistència del local del POUM. Posteriorment, surt voluntari amb les columnes del POUM cap al Front d’Aragó, allà coincideix amb Tosquelles, que es convertirà en el seu gran amic tota la vida.

Un cop nomenat capità metge provisional de l’exercit republicà és destinat a l’Exèrcit d’Extremadura a Almodóvar del Campo junt amb Tosquelles que serà el seu cap. Els dos viuran en la casa de la família García de la Santa, a qui els escamots havien matat al pare i perseguien als fills. Al final de la Guerra Civil junt amb Tosquelles passen la frontera travessant els Pirineus. Arriben a França amb molt mal estat físic, on són internats al Camp de Setfons, conegut com el Camp de Judes, on entre 1939 i 1944 van estar uns 29.000 refugiats republicans.

En el camp d’internament hi ha molts suïcidis i aconsegueixen que els cedeixin un barracó separat. Allí tracten als pacients igual que havien fet a Almodóvar del Campo, a base d’humanitzar al malalt, amb cuidadors no professionals, incorporant-los al màxim possible al marc social.

Mitjançant l’oferta de treball de professionals francesos poden sortir de Judes (Setfonts). Jaume Sauret va a l’Hospital Psiquiàtric de Saint Remy en Comte a la regió de Borgonya-Franc Comtat i Francesc Tosquelles al de Saint Alban a Losera a l’Occitània. Dues de les fonts consultades i també records familiars, afirmen que Sauret va tractar a Lluís Companys, fill del president. Però no se’n troba constància a l’arxiu de l’hospital.

En aquest període, els dos psiquiatres col·laboren amb el Moviment Socialista Català, creat el 1944 a Tolosa de Llenguadoc, fonamentalment format amb els partidaris de dissoldre el POUM. Organitzen ponències i escriuen articles per a la revista Endavant. També naixerà el 1944 el tercer fill de Tosquelles, al que posen el nom de Jaume, ja que Jaume Sauret n’és el padrí de bateig i segons les fonts li va enviar diners al pare per ajudar-lo en el manteniment.

El 1947 veient la política dels aliats envers el règim de Franco i considerant que no podrà tornar a Catalunya a curt termini, decideix emigrar a Maracaibo (Veneçuela). Allà treballa a l’hospital psiquiàtric de la ciutat fins al 1960, quan torna a Barcelona.

En aquesta època deixa la militància política, desencisat ideològicament i en part per la dictadura de Veneçuela que no permetia els partits comunistes. Aquests són uns anys importants quan està començant el desenvolupament de la psiquiatria amb fàrmacs, ja que s’introdueix a Veneçuela la clorpromazina. Participa activament col·laborant en l’informe sobre la higiene mental de Veneçuela que es presenta a París el 1955 al Coloquio Internacional sobre la Cloropromazina y los Medicamentos Neurolépticos en la Terapéutica Psiquiátrica. L’estudi es fonamenta en la història clínica de setanta-un pacients tractats a l’hospital, dels quals seixanta ho varen ser pels doctors Tibaldo Fuenmayor i Jaume Sauret.

A la tornada a Barcelona descobreix que el seu expedient de la carrera no és a la universitat. Es troben notes manuals que va acabar el 1936 i que es va buscar sense èxit entra als edificis de la Facultat de Medicina i de la Universitat de Barcelona. Només es troba el títol de batxillerat i la matrícula inicial de 1929.

Sauret es va llicenciar el 1935, perquè apareix a l’orla de la Universitat Autònoma de Barcelona d’aquell any, una promoció llicenciada durant la República. El règim franquista no va admetre el títol d’aquesta promoció, segurament per aquest motiu no es troba el seu títol. De tota manera, Jaume Sauret va fer de psiquiatre tota la seva vida laboral, els seus companys, entre els quals hi ha el Dr. Francesc Tosquelles parlen d’ell com del Dr. Sauret i les publicacions que en fan referència, també. El cas és que morí, el 1964, en aquesta situació, sense un títol vàlid que s’hagi trobat.