Galeria de metges

Finalitza el batxillerat a Barcelona el 1884 i es llicencia en medicina a la Universitat de Barcelona el 1891. Durant la seva etapa d’exercici clínic, representa a l’Ajuntament de Barcelona en el Patronat de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, governat per representants de la ciutat i de l’església a través de la Molt Il·lustre Administració (MIA), institució que ha perdurat fins als nostres dies. Contribueix en la transformació de l’hospital cap a la medicina científica i en la incorporació dels principis higienistes, així com en el projecte del nou hospital de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) que el converteix en l’edifici civil més rellevant del modernisme català. Daniel Girona participa activament en el I Congrés dels Metges de Llengua Catalana (1913) amb l'assistència de més de cinc-cents congressistes.

Girona és un metge catalanista de sòlides creences religioses i fermes conviccions cíviques. Aviat descobreix la seva vocació per la història medieval catalana i a la maduresa per la participació política.

En el seu vessant d’historiador medievalista és on fa les aportacions culturals més valuoses. La seva gran producció historiogràfica es pot dividir en dos grups: un dedicat a l'aclariment de determinades qüestions biogràfiques i històriques, i l’altre a la redacció dels itineraris reials, analitzant les bases documentals de la vida dels principals monarques catalans medievals.

Al primer figuren “Mullerament de l'infant en Pere de Cathalunya ab madona Constança de Sicília” (1909), “En Jaume d'Aragó, darrer comte d'Urgell, i el conclau de Casp (1913)”, “Martí, rei de Sicília, primogènit d'Aragó” (1919) i “Retorn de l'illa de Sicília a la corona d'Aragó” (1920). A “La Derrera malaltia de la reyna María de Luna: 1406” (1922) enriqueix l’acurada anàlisi històrica amb els seus coneixements mèdics.

En el segon grup demostra la seva capacitat i erudició com a investigador en la redacció de tres grans itineraris reials. El primer és “Itinerari del rey En Martí: 1396-1410” (1916) en el que ens fa saber el dia a dia de la vida d'aquell rei i les seves habilitats polítiques posades en relleu en els seus projectes respecte a Sicília i Navarra. El segon és “Itinerari de l'infant en Joan, primogènit del rei en Pere III: 1350-1387” (1923) que detalla la vida d’un hereu reial poc conegut fins llavors i que tractant-se d'un infant, resulta prou dificultós de documentar. El tercer és “ltinerari del rei en Joan I: 1387-1396” (1931) on profunditza en la vida política d’aquesta figura històrica.

Arran de la seva trajectòria com a historiador, el 1919 ingressa com acadèmic a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Girona dedica el seu discurs d’ingrés a l’època que més ha estudiat, la del Rei Martí l’humà, el darrer rei, per línia directa, del Casal de Barcelona. És nomenat secretari de l’Acadèmia, càrrec que ostenta de 1922 a 1924. En aquesta qualitat adreça una carta d'agraïment als intel·lectuals castellans signants del “Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana” que envien al dictador Miguel Primo de Rivera.

En el pla polític és un defensor de la llengua catalana participant en l’Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, anomenada popularment la Protectora, compartint l'objectiu d'impulsar el model d'escola catalana segons els corrents pedagògics moderns. És dirigent i arribat a ser president de la Unió Catalanista, un grup polític nacionalista format a Barcelona el 1891 per la unió de sindicats i associacions catalanistes.

Morí a Barcelona el 1938 havent assolit el màxim prestigi com acadèmic i estudiós del món medieval català.