Galeria de metges

Fou el primer pediatre catedràtic efectiu de l’especialitat, recentment incorporada (1886) als estudis de llicenciatura en medicina. Feu la carrera de medicina a Saragossa, acabant-la el 1881 amb premi extraordinari de llicenciatura. Es doctora a Madrid el 1883, on va treballar un parell d’anys a la beneficència municipal. S’especialitzà en pediatria a la clínica del professor Abraham Jacobi de Nova York, passant també per Mèxic i Cuba. De retorn a Espanya, guanyà les oposicions a la Càtedra de “Malalties dels nens” de la Universitat de Granada. A l’any següent publica una el llibre Introducción a la Pediatría, on recull les seves lliçons de càtedra, i obrí un dispensari annex a la facultat.

El 1891, va obtenir la càtedra d’infància de la Universitat de Barcelona. Amb trenta anys, una sòlida formació a l’estranger i ganes de lluitar per a la consolidació de l’especialitat, Martínez Vargas inicià el seu llarg magisteri a Barcelona. Per començar, es va trobar que la facultat no disposava de llits específics per a nens a l’antic Hospital de la Santa Creu per a la docència clínica. L’any 1892, Martínez Vargas es negà a impartir la docència teòrica. Això provocà un enrenou dels estudiants, que transcendí a l’opinió pública i provoca un escàndol. Això fou el detonant per a l’inici (1895) de la construcció d’un hospital clínic propi per a la facultat de medicina.

Superada aquesta mancança, Martínez Vargas obrí un consultori annex per a nens de pit, que era al mateix temps una escola de mares, on s’impartien normes de puericultura molt necessàries. Entre 1893 i 1894 publicà el Tratado elemental médico-quirúrgico de la infancia en dos volums. El 1894 fou elegit membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, i el seu discurs d’ingrés versà sobre Conceptos y tratamiento modernos de las diarreas infantiles. El 1895 fou nomenat president de l’Academia Medico-Farmacéutica de Barcelona, i el 1896 entrà com a soci de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya.

El seu interès per la higiene infantil i la pediatria social es posen de manifest en xerrades i conferències a escoles i ateneus obrers, amb la idea de fer extensius els coneixements científics moderns a totes les classes socials, i especialment a les faltades d’instrucció formal. Així es pretenia minimitzar les lluites de classes a través de l’educació. Amb aquesta finalitat creà la revista 'La Medicina de los Niños' (1900-1936), que recollia treballs de la càtedra, articles de puericultura i notícies d’interès pediàtric. El 1902 posà en marxa les Pólizas de protección infantil, que donaven un premi en metàl·lic i un diploma a les mares que aconseguien criar el seu fill amb salut en complir un any de vida.

Donà cursos de maternologia i puericultura a l’Escola Normal, per intentar reduir la mortalitat infantil. El 1905 obrí a la facultat de medicina un Museo Pediátrico per difondre les normes d’higiene i puericultura. Fou l’iniciador de les Escuelas ambulantes de Puericultura, per fer arribar aquests coneixements a totes les poblacions i zones rurals; així com l’inspirador dels Negociados de paidofília als ajuntaments.

Va traduir del francès el Tratado de enfermedades de la Infancia (1907) de Comby; i de l’alemany el Tratado enciclopédico de Pediatría (1910-1911) de Pfaundler i Schlossman, que facilitaren la difusió del coneixement pediàtric més avançat del moment. El 1915 publicà el seu Tratado de Pediatría que estableix el corpus doctrinal de l’especialitat, i que culminà el 1946 amb el Tratado Enciclopédico de Pediatría. El seu coneixement d’idiomes li facilita l’assistència a molts congressos internacionals en particular els relacionats amb la infància com: el d’Higiene Escolar (Nuremberg i Londres 1907), de les Gotes de llet (París,1905), de Protecció de la infància (Brussel·les 1906, Berlín 1911, Madrid 1927), el Congrés Internacional de la Tuberculosis (Washington 1908), II Congrés Internacional de Pediatria (Estocolm 1930), etc. Fou el creador a Barcelona de la Sociedad Pediátrica Española el 1912; i presidí el primer Congreso Español de Pediatría el 1914 a Ciutat de Mallorca.

Personatge ambivalent, fou degà de la Facultat de Medicina de Barcelona entre 1918 i 1923, oposant-se a la celebració del Segon Congrés Universitari Català (1918), que pretenia catalanitzar la universitat, apropant-la a la societat. Com a rector de la Universitat de Barcelona entre 1923 i 1927, s’oposà als intents d’autonomia de la institució. Durant la Guerra Civil es va traslladar a Pamplona, on va treballar com a metge i cap de cirurgia de l’ Hospital “Alfonso Carlos”.

Entre 1937 i 1939, durant la Guerra Civil i sota la protecció del consolat francès, es traslladà a Pamplona, on va treballar com a metge sala i cap de cirurgia de l’Hospital Alfonso Carlos.

Va tornar a Barcelona, on va morir allà el 1948, ciutat on va desenvolupar la major part de la seva carrera.

Martínez Vargas fou un personatge clau en la consolidació de l’especialitat pediàtrica a Catalunya i Espanya.