Metge internista, incessant lector i melòman; creia en la família i en les persones
Biografia
En Josep Canals era conegut per tots com Pep. Era fill del metge cirurgià Ricard Canals Mayner, net i nebot per part de mare d’una saga familiar de metges Cadafalch de Terrassa. Estudia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Quan és estudiant obté la plaça d’alumne intern per oposició de la Sala de dones de la Clínica A del Prof. Agustí Pedro Pons i fa guàrdies al Servei d’Urgències de Medicina del mateix hospital.
Encara d’estudiant, aprèn al quiròfan, junt amb el seu germà Ricard, ajudant al seu pare en les clíniques on aquest treballa. L’associació de treball entre un pare-cap i dos fills-ajudants és força popular entre el personal de quiròfans. I com que el pare és alt i els dos fills que el flanquegen són més petits, els coneixen com “la setrillera”.
Quan acaba la carrera obté plaça de metge de família interí de l’Institut Nacional de Previsió, i també de metge de guàrdia a l’Hospital Militar del “Generalísimo”.
El 1967 guanya plaça de metge adjunt de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, adscrit a la Càtedra de Patologia i Clínica Medica A del Prof. Pedro Pons i l’any següent obté el títol d´especialista en medicina interna
El 1968 quan el professor Pedro Pons marxa a dirigir el primer Servei de Medicina Interna a la Residència “Francisco Franco” de la Seguridad Social, actual Hospital de la Vall d’Hebron, la qual va ser un planter de grans especialistes, en Pep Canals el segueix, esdevenint metge adjunt del nou servei.
El Dr. Canals se sentirà tota la vida afortunat d’haver-se format amb Pedro Pons, però també es considera deixeble d’altres dos mestres, el seu pare Ricard Canals Mayner i de Jordi Gol i Gurina.
La relació amb el Dr. Jordi Gol i Gurina, primer fent-li una substitució d’estiu, continua en distintes ocasions: aprèn d’ell tant en aspectes mèdics com en el tracte humà amb els pacients.
Pep Canals té una intensa relació amb Montserrat, que ja li ve dels seus avis i pares que hi passaven alguns dies de vacances a l’estiu i Setmana Santa. Això li permet una coneixença estreta d’alguns dels monjos amb qui comparteix inquietuds, especialment quan uns d´ells marxen a l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya del Nord. Manté una forta amistat amb el pare Albert (Jordi Tomàs) que beneeix el seu casament a Montserrat amb la també metgessa Anna Cisteró, alumne i deixeble seva amb qui té dos fills, l´Èrik i la Freia.
La seva carrera professional s’atura dues vegades pel diagnòstic d’un tumor cerebral (neurinoma de l’acústic), pateix complicacions inesperades greus i en resten seqüeles físiques importants. Tot i això, lluitador sense límits i exigent amb ell mateix, aconsegueix després de molta rehabilitació que mai abandonarà, tornar a treballar a la Vall d’Hebron, fins que les pèrdues físiques són massa limitadores. Aleshores, dedica els darrers anys de la seva vida, mentre li és possible, a la lectura i a l’escriptura dels seus records vitals així com a la creació literària.
Ha deixat un record inesborrable en molts metges i en moltes famílies de pacients ensenyant als primers a exercir la medicina des de la capçalera del llit posant el focus en escoltar i en l’observació del malalt.
ACB
