Galeria de metges

És el germà petit per part de pare del catedràtic de cirurgia de la Facultat de Medicina de Barcelona, Josep Maria Bartrina i Thomas.

Es llicencia en medicina a la Universitat de Barcelona el 1927. Amplia estudis a Munic amb Eric Lexer, i a París amb Ferdinand Sauerbruch a l’Hôpital Cochin.

El 1931 es doctora Madrid amb la tesi Càncer de pròstata. Torna a Barcelona aquell mateix any i comença a exercir en la pràctica privada.

S’especialitza en urologia al costat del seu germà a l’Hospital Clínic de Barcelona, on dóna classes com a professor ajudant i dirigeix l’Institut de Fisiopatologia Renal.

L’any 1932 guanya una plaça de metge municipal supernumerari, que conserva fins a 1968 quan és nomenat cap del Dispensari dels serveis d’assistència mèdica.

Bartrina té una dedicació professional orientada al tractament de la insuficiència renal. Molt interessat pels treballs de Willem Johan Kolff (1911 – 2009), considerat l’inventor del ronyó artificial, Bartrina fa successives investigacions per superar els inconvenients dels primers ronyons de Kolff i de Murray, com són la necessitat d’emprar sang citratada per evitar els riscos d’hemorràgia quan s’utilitza heparina i haver de dialitzar en un bany desconnectat del pacient, que obligava a reinjectar la sang un cop purificada. Ell construeix un prototip d’aparell per dialitzar que utilitza en pacients amb insuficiència renal aguda.

Bartrina tingué una projecció acadèmica força notable, en forma de conferències, i presentacions a congressos. Tot i que el seu mètode per fer diàlisi va quedar aviat superat, va representar un instrument valuós pels seus malalts. Sorprèn que en les revisions espanyoles sobre l’hemodiàlisi no se’n faci menció.

Casat amb Laura Margarit, van tenir dos fills, Lluís i Jaume.

Aquest text s’ha basat en l’article de Josep Eladi Baños i Elena Guardiola Eponimia mèdica catalana. Els epònims de Lluís Bartrina Soler.