Galeria de metges

Nascut a Barcelona, cursa el estudis primaris i secundaris a Mataró perquè la família s’instal·la a la capital del Maresme quan Josep Maria Bartrina té 9 anys. El 1894, inicia la carrera d’Arquitectura però, abans d’acabar el curs, coneix el doctor Albarrán, amic de la família materna. Aquest famós uròleg catalanocubà, catedràtic a París, l'aconsella que canviï de carrera i faci Medicina. Així, comença el següent curs, convertint-se en un alumne brillant que obté unes qualificacions excel·lents i esdevé alumne intern en guanyar les oposicions. També, essent encara estudiant, guanya el premi de la Reina Regent per un treball que presenta amb el títol de Necesidad de armonizar el desarrollo psiquico con el fisiológico en la primera y segunda enseñanza.

Llicenciat en Medicina i Cirurgia el 1900, pocs mesos després, Bartrina és nomenat professor ajudant de la Facultat. L’any següent, se’n va tot un curs a l’Hôpital Necker de París per formar-se com uròleg al costat del professor Guyon, l’uròleg més prestigiós de l’època. També treballà amb el laboratori d’anatomia patològica de Boleslas Motz (1865-1935), un brillant metge polonès, que treballava amb Guyon i Albarrán i que fou catedràtic d’urologia quan va tornar a Polònia. A més, ajuda el doctor Albarrán en la consulta privada. De tornada, el 1902, ingressa a l’Acadèmia Francesa d’Urologia. Seguidament, es doctora a la Universitat Central de Madrid amb la tesi Exploración renal.

El 1906, ingressa com a metge del Servei de Cirurgia de l’Hospital de la Santa Creu, on té de mestre a l'uròleg Gabriel Estapé. Després, el 1911, Bartrina guanya per oposició la càtedra de Patologia Quirúrgica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona succeix a Francesc Rusca. Té una gran vocació docent i les seves classes tenen molt d'èxit entre els estudiants tant per la seva amenitat com per la seva claredat expositiva. Tot i ser un cirurgià general, Bartrina fonamentalment centra la seva pràctica professional en la Urologia, una tendència que, en aquests moments, segueixen altres catedràtics d’Anatomia com, primer, fa Emili Sacanella i, desprès, Manuel Serés.

El 1913 Bartrina és president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i, el 1915, ingressa com a membre numerari a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Però, és sols el principi. Amb el temps, Bartrina Thomàs acumula nombroses distincions com la presidència de la Societat Internacional de Cirurgia a més de de ser membre reconegut de diferents societats urològiques nacionals i internacionals. És nomenat Oficial de l’Orde de Santiago da Espada de Portugal, Cavaller de la Legió d’Honor de França, entre altres.

Josep Maria Batrina és un pioner en la pràctica d'un cateterisme ureteral endoscòpic i també en propugnar la prostatectomia hipogàstrica. El seu nom constitueix un epònim per a les glàndules periuretrals, conegudes com glàndules de Bartrina-Motz, en haver estat ell el primer en identificar-les.

Malauradament el 1928, quan té 50 anys, es diagnostica un càncer de laringe que obliga a practicar-li una laringuectomia. Tot i aquesta limitació, però, segueix donant classes amb un aparell de fonació.

Al marge de la Medicina, Bartrina té un gran interès pel dibuix i la pintura. De jove, dibuixa molt bé i Albarrán li encarrega les il·lustracions del capítol d’Anatomia patològica de la pròstata del llibre Medicine operatoire de la prostate. La seva gran afició, ben aviat, el duu a ser deixeble de l'Escola de Dibuix que té el pintor Pere Borrell. Un cop jubilat, Bartrina exposa paisatges i bodegons a diverses Sales d’Art de Barcelona.

Al final de la seva vida, està escrivint el Tratado de Urología clínica y quirúrgica però mor abans d’acabar-lo. És el seu fill, Josep M Bartrina Calvo (+1983), també uròleg, qui el publica pòstumament. La tercera generació té continuïtat en Medicina amb dos néts de l'uròleg Bartrina: els metges Josep Maria i Jordi Bartrina Rosell.