Obstetra interessat en la medicina experimental i en la producció de medicaments per a les gestants
Biografia
Neix a Sant Andreu del Palomar, llavors encara un poble que no formava part de Barcelona. Bon estudiant, fa el batxillerat a l’Institut de Barcelona. El seu pare, sabater industrial, mor en aquesta època, deixant vídua, el Joan i tres germanes en unes condicions econòmiques difícils. No obstant les precarietats, acaba l’ensenyament secundari i inicia estudis de medicina treballant simultàniament en una farmàcia per mantenir-se i ajudar a la família.
És baixet, el que el deslliura de fer el servei miliar per “curt de talla”, igual que el seu gran amic de joventut, el també metge Antoni Carreras i Verdaguer, que posteriorment esdevindrà un reconegut dermatòleg. No obstant l’alçada, sembla que té un atractiu especial que el fa molt popular entre l’element femení tot al llarg de la seva vida.
Com que és molt aplicat, acaba la carrera l’any 1914, amb un any d’anticipació al previst i comença a treballar com a metge rural a Fonollosa, prop de Manresa. És allà, després d’atendre un part dificultós amb èxit en una masia aïllada, que decideix que s’especialitzarà en Tocologia. Abans, però, encara treballa a La Llacuna, on destaca en l’atenció als pacients durant l’epidèmia de grip de l’any 1918, a Marsà, al Priorat, i després a Mataró del 1920 al 1923. És treballant a l’Aliança de Mataró on coneix una vídua amb 4 fills amb la qual contrau matrimoni l’any 1922 i amb la que tindrà una filla, Maria Dolors, coneguda per tothom com “Lita”. Una de les seves fillastres, l’Anna Buscà, es casarà anys a venir amb el Dr. Josep Maria Vilaseca i Sabater.
La formació d’obstetra la farà a la Maternitat de la Facultat de Medicina de París amb el Professor Baudelocque i, al llarg de la vida, mantindrà molta relació amb l’escola francesa d’obstetrícia i ginecologia. Ja establert a Barcelona, treballa al Montepío de Tramvies, a la Mutual Salus i a l’Igualatori de Sant Joan Baptista de la Salle. Adquireix molta notorietat com a obstetra i una nombrosa clientela privada. També destaca com a conferenciant i com a docent a l’escola de Llevadores de Catalunya, on col·laboren amb ell grans personalitats de la medicina barcelonina del moment. El seu esperit estudiós i un caràcter inconformista fan que no accepti molts dels postulats generalment admesos per l’establishment mèdic i manté encesos debats amb companys de professió en el si de l’Institut Mèdico-Farmacèutic de Barcelona, particularment amb el Dr. Santiago Dexeus i Font. Aquest esperit una mica a contracorrent el porta a presentar una tesi doctoral l’any 1930 titulada Estudio sobre el origen y evolución de los islotes de Langerhans en el embrión humano en relación con la desaparición de los fenómenos autotóxicos gravídicos que té moltes dificultats per ser acceptada i finalment només obté un aprovat. Això, en comptes d’inhibir-lo, l’esperona i fa que decideixi deixar l’activitat assistencial i dedicar-se exclusivament a la recerca, no sense certa oposició familiar. L’objectiu més important dels seus estudis és el que ell anomena el “verí de l’embaràs” i que interpreta com el responsable de les nàusees de les dones embarassades. Col·labora amb l’Institut Bacteriològic Municipal i esdevé membre de la Societat Catalana de Biologia amb la qual col·labora activament tota la vida. Estableix una bona amistat amb el pare jesuïta Jaume Pujiula, director de l’Institut Biològic de Sarrià, a qui considera el seu mestre en Medicina Experimental. Publica diversos treballs sobre la biologia de la placenta tant a revistes nacionals com franceses i participa activament en el Setè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana del 1932. Fruit dels seus treballs, aconsegueix patentar alguns medicaments entre els quals destaca la Sincitina Rusca per als vòmits cetonèmics, obtingut a partir d’extracte de placenta i hipòfisi, que obté molta acceptació i el permet viure còmodament la resta de la seva vida.
Durant la guerra civil reprèn l’activitat assistencial com a obstetra, activitat que mantindrà posteriorment a la Seguretat Social, on és nomenat membre d’honor l’any 1962, un cop ja jubilat. Manté les inquietuds científiques fins al darrer moment, estudiant en profunditat l’impacte de l’entorn sobre l’ésser humà manifestat en forma d’al·lèrgies i manca de defenses i també no científiques, esdevenint un gran lector de filosofia i cultivant el gènere biogràfic. Mor sobtadament a 82 anys.
JCP
