Galeria de metges

Nascut al poble de Concabella, a la Segarra, fill del metge Joan Romero i d’Antònia Tugues, cursa els primers estudis al seu poble natal i, després, a la Universitat de Cervera estudia dos anys de Teologia que li donen un bon domini del llatí, idioma en què posteriorment escriurà les seves publicacions mèdiques. El 1795, Francesc Romero consta inscrit en Medicina a la Universitat d’Osca, a Aragó, on es doctora com a metge el 1799 mentre que, poc després, es llicencia en Cirurgia al Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Després, passa dos anys com a metge militar a Madrid fins al 1801, moment en què es trasllada a la ciutat d’Almeria on comença a exercir-hi professionalment, tal com consta en un memorial del seu Ajuntament.

Casat amb Maria Engràcia Vidal, el matrimoni té dos fills, Pau i Tomàs, el més petit nascut a Almeria on s’hi estableix. El 1812, Francesc Romero Tugues nomenat metge titular de l´Hospital de Santa Maria Magdalena d´Almeria on és etiquetat d’afrancesat a conseqüència de la relació que ha mantingut amb metges al servei de les tropes napoleòniques. Així, el 1814, quan es produeix el retorn del rei Borbó, l’absolutista Ferran VII, Francesc Romero decideix seguir la retirada dels exèrcits francesos i passa a viure a París.

Francesc Romero té el mèrit de ser el primer cirurgià cardíac de la història de la Medicina. Mentre exerceix a la ciutat andalusa, atén nombrosos casos de vessament pleural i pericardíac, alguns d'ells amb anasarca. En aquell temps, els tractaments habituals consistien a administrar diürètics o escil·la, la planta diürètica anomenada Scilla marítima. Molt sovint, també es feien sagnies del tot ineficaces. Però, Francesc Romero és un home decidit i convençut que els casos de la gent de trenta anys que visita són provocats per l’Austrus, vent humit del sud, i també per la mala alimentació, bàsicament gaspatxos i les típiques “migas” a base de farines. A més, considera el drenatge quirúrgic com una solució per als casos d’hidropericardi que atén.

A la Memoria Observatio experimentis confirmata, pro Hydrope Pectoris , Pulmonum, Anasarca, et Hidropericardio Cognoscendis et Nova Methodus Dictos Morbus Operandi que presenta a la Facultat de Medicina de la Universitat de París el 1815 i que es conserva a la Biblioteca Nacional de França, Francesc Romero diagnostica vessament pericardíac quan el pacient presenta angoixa, ofec, palpitacions i pressió a la zona precordial, posant-se a més -de forma continuada- les mans a la dita zona. Ell cita el proverbi: ubi manus, ibi dolor que significa que on el pacient es posa les mans és on hi ha el dolor. Cal tenir present que fins divuit anys després, el 1819 quan s’inventa l’estetoscopi, René Laennec no publica el seu tractat d’auscultació. Però, el 1801, Francesc Romero – que és un home decidit amb bons coneixements d’Anatomia- quan se li presenta un pacient a qui diagnostica de vessament pericardíac, li practica una incisió a l’espai intercostal entre la cinquena i la sisena costella, a la zona de la curvatura costal, col·loca unes petites pinces anulars i li fa una incisió al pericardi. En sortir líquid de color serós, buida el vessament per inclinació del pacient i, després d’una setmana, el pacient es troba molt recuperat. Al Memoràndum, Francesc Romero comenta que, tres anys més tard d’aquesta intervenció, va poder saludar aquell pacient que li explica que fa vida normal i sols es queixa d’una mica de dolor a la zona de la cicatriu.

Francesc Romero relata que realitza el mateix tractament a set pacients més entre els anys 1801 i 1803 dels qualsnomés un d’ells mor. Dos dels que sobreviuen són homes de mitjana edat, uns altres dos són soldats que després de la intervenció es reincorporen al servei i en dóna noms i cognoms. També descriu que fa el mateix tractament a dues dones d’entre 35 i 40 anys a les quals també identifica i relata la seva bona evolució posterior fins al punt que, més endavant, la més jova torna a ser mare de dos fills més.

La Societat de l’Escola de Medicina de París és prudent a l’hora d’acceptar el Memoràndum perquè considera que el procediment de Francesc Romero és molt agosarat. Posteriorment, però, els doctors Henry-Marie Husson i François Mérat en publiquen un resum i, malgrat tot, Francesc Romero és admès com a membre de la Societat. Més endavant, publica una Observatio de croup, un tractat sobre la diftèria on, contràriament a l’actitud agosarada mostrada en el tractament del vessament pericardíac, Francesc Romero es mostra prudent en l’ús de la traqueotomia. Després, el 1815, publica l’Essai sur le moyens de reconaitre l´existence de la Maladie Venerienne avant son developement, un estudi sobre la malaltia venèria i els mitjans per reconèixer-la. Soci de l’Acadèmia Mèdico Pràctica de Barcelona, la Societat de l’Escola de Medicina de París, mitjançant Pierre- François Percy, proposa Francesc Romero com a soci corresponsal estranger però sembla que ell mor abans de ser nomenat, probablement a París al pis on viu al número 24 del carrer de l'Escola de Medicina.