Galeria de metges

Fill d’una família modesta, de mare canària tot i que ell neix a Madrid, es titula batxiller a l’Institut Balmes de Barcelona el 1956 i estudia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on, gràcies a l’ajut de les beques públiques que guanya, es llicencia el 1964. Encara estudiant, José Pizarroso ingressa per oposició com a alumne intern a la Clínica Quirúrgica del professor Pere Piulachs a l’Hospital Clínic i, ja acabada la carrera, guanya una plaça de metge de guàrdia del Servei d’Urgències Cirurgia del mateix Hospital. Aquí, coincideix amb dos companys que també seran cirurgians destacats com són Josep Visa Miracle i Josep Domingo Pech mentre que els cirurgians sèniors del Servei d’Urgències que l’acompanyen són Ramon Balius, Domènec Vendrell i Joan Sánchez Lloret.

Quan acaba el contracte de quatre anys com a metge de guàrdia de l’Hospital Clínic, José Pizarroso guanya la plaça de metge adjunt del Departament de Cirurgia de l’Hospital de la Vall d’Hebron on se l’adscriu al Servei del doctor Josep Bonnin Bonnin. Aquí és on el doctor Pizarroso o Pepe Pizarroso -com li diu tothom- es converteix en un cirurgià excel·lent, perfeccionista i autoexigent a més de demostrar-se com un company que estableix fàcilment relacions amistoses amb els clínics i amb els seus companys cirurgians. Gens donat a l’exhibicionisme i sense l’ambició de pujar en l’escala professional i social, José Pizarroso admira i respecta els companys que demostren qualitats intel·lectuals i morals. Home individualista i modest, poc amic de formar part de capelletes o de grups tancats, no busca l’oportunitat de destacar en el món acadèmic com així ho feien preveure les seves condicions intel·lectuals i la seva formació. Aixi i tot, les seves habilitats quirúrgiques, fan que José Pizarroso estigui molt ben considerat professionalment.

En els anys 1970, José Pizarroso inicia una col·laboració a l’Hospital de la Seu d’Urgell on puja a operar els caps de setmana durant deu anys. Així va vinculant-se afectivament amb la gent de l’Alt Urgell on acabarà essent conegut i estimat per moltes persones d’aquesta comarca. Per aquesta raó, en la dècada dels 1980, accepta treballar com a cap del Servei de Cirurgia d’un centre hospitalari andorrà durant un any, agafant un any sabàtic a l’Hospital de la Vall d’Hebrón on es reincorpora després d'aquesta etapa andorrana.

El 1977, José Pizarroso és distingit amb la Gran Creu de Capitania General de la IV Regió Militar a personal civil per l’atenció mèdica que presta a un soldat ferit a la Seu d’Urgell a qui salva la vida.

El 2006, un conjunt de consideracions com són el seu respecte vers aquells que estudien amb l’ajut de beques, les dificultats amb què ell es troba de jove, els problemes per mantenir els ajuts fins a l’acabament dels estudis i l’origen canari de la seva mare, empenyen José Pizarroso a crear la Fundació P i P Pizarroso, que finança exclusivament amb els seus diners i que té per objectiu atorgar beques a joves de recursos modestos perquè puguin cursar estudis de caràcter sanitari –sigui Medicina, Farmàcia o Infermeria- a Barcelona i a Santa Cruz de Tenerife. La creació d’aquesta Fundació, de caràcter inhabitual entre nosaltres, és l’element de la biografia de Pepe Pizarroso més determinant a l'hora de mantenir el seu record en l’àmbit mèdic català, que es manté present entre nosaltres i entre els joves receptors de les beques de la Fundació P i P Pizarroso, actualment, presidida per la seva vídua, Rosa Maria Morell Macaya.

Pòstumament, amb motiu de la creació de la Fundació P i P Pizarroso, José Pizarroso és objecte d'un homenatge de la Universitat de Barcelona, a l'Aula Magna de la institució.