Galeria de metges

Fill d’Ignasi Ramon Miró Manent (Barcelona, 1821 – 1892) -pedagog barceloní impulsor de nombroses activitats escolars i de l’Escola Normal Femenina, cofundador de la Societat Barcelonesa d'Amics de la Instrucció, secretari de la Junta Provincial d’Instrucció Pública, fundador i director de diferents publicacions com La Antorcha Manresana o El Monitor de Primera Enseñanza a més de vinculat a moltes altres iniciatives com la fundació del Col·legi Carreras, primer, i del Col·legi Miró de Barcelona després- i de Rosa Borràs Martí, nascuda a Igualada. Oleguer, que és el segon dels onze fills del matrimoni, cursa els primers estudis a Manresa on ja destaca i rep un guardó. Seguidament, fa el batxillerat i Peritatge Mercantil a Barcelona, obtenint ambdós títols el 1866. Després fa el curs introductori i ingressa a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on s’està del 1867 al 1872, any de llicenciatura. Essent estudiant, Oleguer Miró treballa de practicant a l’Hospital de la Santa Creu del 1869 al 1870 i, en aquest darrer any, ha de lluitar contra l’epidèmia de febre groga que pateix Barcelona, per la qual cosa rep una medalla. Més endavant, el 1874 es matricula per estudiar Farmàcia, carrera que solament començarà.

Com a metge, primerament, exerceix a la Casa de Socors del carrer de Barberà i, tot seguit, a l’Hospital de la Santa Creu com a supernumerari primer i, després, com a substitut. Això és fins al 1876 perquè és l’any que Oleguer Miró trasllada la seva residència a Manresa i, el 1878, contrau matrimoni amb Antònia Camps Comas - filla del poeta Antoni Camps Fabrés- i tindrà dues filles. Oleguer Miró practica l’exercici lliure de la professió al seu domicili i atén de beneficència a l’Hospital de Sant Andreu. Poc després, rep una distinció pel seu treball durant l’epidèmia del còlera del 1885. A més de la seva dedicació a la Medicina General, l’habilitat d’Oleguer Miró com a tocòleg és ben reconeguda a Manresa, tant pels seus companys com per la població. És metge del Centre Mèdic de Manresa, de la Creu Roja, de societats i gremis locals, de les entitats benèfiques i, durant molts anys, és metge suplent i forense substitut. El 1898, presideix la Comissió directiva del Col·legi de Metges al partit judicial de Manresa i el mateix Col·legi el 1899. És sotsdelegat de Medicina a partir del 1909 i exerceix com a metge titular fins al 1917, any de la seva jubilació.

Oleguer Miró és membre de la Societat Medico Farmacèutica dels Sants Cosme i Damià i acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona des del 1917. Un any abans, després d’obtenir un Accèssit del Premi Iglesias a la millor biografia mèdica, rep també el nomenament de corresponsal de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina de Madrid.

A més de metge generalista, Oleguer Miró és un metge naturista i higienista que s’esdevé un gran propagandista de la vacunació antivariolosa a Manresa. Oleguer Miró no és solament un membre destacat de la seva professió, és també un activista cultural i un intel·lectual important. Des de la seva arribada a Manresa, comença a recollir dites populars, aforismes i refranys sobre aspectes sanitaris i, l’any 1900, publica la seva obra més coneguda: Aforística Mèdica Popular Catalana confrontada ab la d’altres llengües, un llibre de 473 pàgines amb 1037 entrades que evidència els seus coneixements lingüístics d'altres idiomes.

De tradició letamendista i, per tant, humanista, Oleguer Miró és un escriptor prolífic que col·labora com articulista a la premsa local, des del Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages a la Revista Ilustrada Jorba. A més, és director d’alguna capçalera i corresponsal de premsa barcelonina. Escriu diverses monografies sobre història local manresana, estudis professionals i lingüístics, biografies, temes d’Història de la Medicina i també de folklore.

Incondicional de les tertúlies de la rebotiga de la Farmàcia Esteve durant més de trenta anys, establiment que inicialment dirigeix Josep Esteve Seguí i on es troben personatges de renom com Leonci Soler March, Josep Arola Sala, Sarret Arbós, Josep Guitart, Blai Padró i altres. La fama d’aquest cenacle és reconeguda arreu del país i fa que hi recalin intel·lectuals de pas com ara Agustí Duran Sanpere, Francesc Flos Calcat, Lluís Millet, Aureli Capmany, Cèsar August Torras i molts altres.

A més d'intel·lectual, Oleguer Miró és un activista cultural enquadrat en l’excursionisme científic, que és membre i delegat del Centre Excursionista de Catalunya i cofundador a Manresa del Centre Excursionista de la Comarca de Bages alhora que intervé en la creació de diverses entitats manresanes com són el Museu i la Biblioteca, entre d’altres. Defensor de la llengua i la cultura catalanes, col·labora amb mossèn Alcover en la confecció de fitxes del Diccionari Català, Valencià, Balear d’Alcover i Moll. El 1917, trobem la seva activa participació en el II Congrés de Metges de Llengua Catalana alhora que col·labora en l’exposició la Bibliografia Medical de Catalunya.

Catòlic fervent, estudia i publica diversos treballs de caràcter religiós com els que dedica al prodigi de La Misteriosa Llum. La seva ideologia política és nítidament catalanista i milita a la Lliga Regionalista. El 1892, presideix la segona sessió de la primera Assemblea de la Unió Catalanista, acte on s’exposen les famoses «Bases de Manresa» per a la Constitució Regional Catalana. Poc després i durant quatre anys, Oleguer Miró dirigeix El Setmanari Català, òrgan de la Lliga Regionalista de Manresa. El seu germà Ramon Miró Borràs (Manresa, 1848 – Sant Vicenç dels Horts, 1905) és també metge i delegat de la Unió Catalanista el 1901.

En la mort d’Oleguer Miró, les necrològiques reflecteixen la magnitud del personatge traspassat. L’Ajuntament de Manresa, per acord del 27 de febrer de 1987, li dedica un carrer al barri de la Balconada. Posteriorment, per acord del 22 d’octubre del 1999, incorporà el seu retrat a la Galeria de Manresans Il·lustres. També el Col·legi de Metges de Barcelona, en reconeixement dels grans mèrits del personatge, dona el seu nom al Premi d’Història de la Medicina Catalana, que a hores d’ara ja s’ha convocat en vint-i-dos edicions.