Galeria de metges

Fill del prestigiós cirurgià de l’Hospital de la Santa Creu i Santa Pau Antoni Raventós Avinyó, després de titular-se batxiller el 1922, estudia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencia el 1930. Encara estudiant, obté una plaça d’alumne intern de Fisiologia, inici de la relació amb qui serà el seu mestre, el catedràtic August Pi Sunyer. Acabada la carrera, ingressa com a metge intern al laboratori de Fisiologia de la Facultat. El 1931, ja és professor ajudant de classes pràctiques i, tres anys més tard, de Fisiologia Humana. Durant el seu pas per la càtedra i l’Institut de Fisiologia, Raventós col·labora en múltiples treballs, sovint sota la direcció dels professors August Pi Sunyer i Francesc Domènech Alsina.

Més endavant, Jaume Raventós inicia la seva pròpia línia de recerca amb l’estudi de l’efecte de la nicotina sobre la conducció nerviosa, tema de la seva tesi doctoral que llegeix l’any 1934. En aquest moment, és elegit per ocupar el càrrec de secretari de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i, l'any 1935 obté el Premi Garí que li lliura la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona per una memòria sobre els diurètics, distinció que comporta associat el nomenament com a acadèmic corresponent d'aquesta institució.

El mes de juliol de 1935, becat per la Junta per Ampliació d'Estudis i amb l’objectiu d’aprofundir els seus treballs sobre l’acció dels neurotransmissors, es trasllada a la Universitat d’Edimburg, a Escòcia, on s’incorpora al Departament de Farmacologia que dirigeix el professor A.J. Clark. La fi de la Guerra Civil suposa el desmantellament definitiu de l’institut de Fisiologia i l’exili de la major part dels seus col·laboradors. Jaume Raventós desisteix de tornar a Barcelona i es trasllada a Manchester on s’incorpora al Departament d’Investigacions Farmacològiques dels Laboratoris Imperial Chemical Industries (ICI) i aquí prossegueix la seva tasca fins a la seva jubilació l’any 1967.

Durant els primers anys a Manchester, estudia la farmacologia de diversos anestèsics intravenosos, principalment els barbitúrics, fins que, el 1946, juntament amb el seu col·laborador H.C. Carrington, dona a conèixer un nou compost d’aquest tipus, conegut amb el nom de Kemithal. Poc després, a l’ICI inicia una política de recerca de noves substàncies anestèsiques que superin, per via inhalatòria, els inconvenients que fins aleshores eren inseparables de l’èter o del cloroform. Seguint aquest camí, l’any 1956, Jaume Raventós estudia de forma exhaustiva les propietats farmacològiques d’un compost que anteriorment havia estat sintetitzat pel químic Charles W. Suckling i al qual denomina fluothane (halotà). Amb els seus experiments, demostra que aquest producte es pot utilitzar amb seguretat en l’anestèsia i que ofereix avantatges importants, entre d’altres, que no és explosiu. A partir d’aquest moment, l’halotà desplaça definitivament l’èter i el cloroform. S’obren així noves possibilitats a la moderna anestesiologia. Són milions els pacients d’arreu del món els que s’han beneficiat de l’aportació del metge català.

La recerca de Jaume Raventós li suposa el reconeixement de la comunitat científica internacional. L’any 1967, és nomenat president de la Societat Mèdica de Manchester. Més endavant, a Filadèlfia el 1973, juntament amb Charles W. Suckling són guardonats amb el Premi John Scott per la seva contribució al descobriment de l’halotà i, el 1981, és nomenat membre honorari de la facultat d’anestesiòlegs del Reial Col·legi de Cirurgians d’Anglaterra. A Catalunya, la Societat Catalana d’Anestesiologia i Reanimació, cada any des del 1968, atorga un premi que duu el seu nom.