Galeria de metges

Pertany a la quarta generació dels reputats metges Pascual de Cassà de la Selva, fill de Domingo Pascual Carbó, metge de capçalera de Llagostera a tombants del segle XIX i de Paquita Coris. Són metges també els seus cosins Domingo i Pompeu Pascual Carbó. Estudiant de batxiller a Figueres i llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona el 1958, especialitzat en Urologia i Medicina General. Uns mesos abans d’agafar el relleu paternal al poble de Llagostera, Pompeu Pascual Coris comença treballant com a uròleg a l’acabat d’estrenar Ambulatori del SOE (Seguro Obligatorio de Enfermedad) de Girona.

Domingo Pascual Carbó, llagosterenc i pare d’en “Peio”, exercia la Medicina General a Llagostera fins que és depurat pel franquisme que ressol amb sanció separant-lo del servei, havent de dedicar-se llavors a activitats industrials locals. La vocació mèdica de la nissaga passà doncs al fill, que pot desenvolupar la feina de metge rural com el pare, vivint força malament el càstig que ha sofert el pare però fent una feina professional que li cobreix les seves expectatives: orgull del pare i del poble.

Metge de capçalera lliurat als seus pacients als que invariablement visita allà on siguin ingressats i sempre disposat a atendre tothom a tota hora del dia i de la nit, infatigable i interessant conversador, és vinculat a l’Assemblea Local de Creu Roja i a la junta de l’Hospital.

Home social, culte, inquiet, sempre amical i actiu, no perd oportunitat per actuar a favor del Casino del qual és president en diverses etapes, aixecant-lo de l’etapa fosca, donant-li el nom primitiu, obrint-lo a les dones, recuperant velles activitats prohibides pel franquisme i duent-lo a una etapa fructífera i duradora. És també promotor de la primera directiva de la Unió Esportiva Llagostera en la postguerra, una entitat que també presideix en diferents moments. A més, dirigeix el Club d’Escacs Domingo Pascual Carbó, el seu pare.

El metge Pascual Coris té també una faceta pictòrica que comença fent dibuixos a les receptes durant les llargues nits de guàrdia que fa com a metge rural. Ell mateix diu: «pinto perquè sóc metge, necessito treure d'alguna manera el dolor, l'angoixa i la impossibilitat de curar que visc amb la medicina». Arriba a ser -dit per alguns artistes de renom- “un expressionista refinat” que acaba fent-se un nom en el món de l'art i compta amb una obra pictòrica d’un miler d’olis i deu mil dibuixos. Però, a més, té altres afeccions en la ceràmica, l'escultura, la poesia i el col·leccionisme -entre d'altres de més de mil d'edicions d'El Quixot-, dedicacions amateurs que conrea fugint d'aquesta angoixa de metge que el fa patir.

En la seva línia familiar, de sis fills, potser per aquesta angoixa viscuda, no hi trobem cap metge més i fa pensar que acostumava a dir que no repetiria mai més fer de metge rural però l'estima al pare i el respecte a la nissaga mèdica a què pertany el fan quedar al poble, on la seva mort va ser molt sentida i recordada en tots els àmbits, fins i tot en el món del futbol, que el nomena president d'honor de la Unió Esportiva Llagostera.