Galeria de metges

Fill d'una família de la burgesia barcelonina, neix a Madrid on el pare Vicenç Martorell hi és destinat com a capità d’Enginyers de l’Exèrcit espanyol. Amb dos anys, l'Alberto Martorell Otzet torna amb la seva mare a Barcelona on no triga en començar a anar al Col·legi Ibèric del carrer de Llúria i on, també, comença de ben jove a jugar al futbol, estimulat pel seu germà Vicente que, més tard, serà militar d’enginyers com el pare. El primer club de l’Alberto Martorell és la Penya Montserrat, equip en què demostra habilitats com a davanter però acaba convertint-se en porter. El 1924, fitxa per l’equip infantil del Reial Club Deportiu Espanyol (RCDE), equip amb el qual debuta a primera divisió la temporada 1933-34, succeint en la porteria Ricard Zamora fins al 1946. Amb l’Espanyol, Alberto Martorell disputa 121 partits de Lliga, és jugador internacional en quatre ocasions i guanya el Campionat de Catalunya del 1937.

L’Espanyol es proclama campió de Copa la temporada 1939-40 però Alberto Martorell no l’ha jugat perquè la Delegació Nacional d’Esports l'ha sancionat amb la prohibició de jugar durant un any acusat de no haver passat al bàndol franquista arran la seva participació en l'Olimpíada Popular d’Anvers del 1937. A més, durant la Guerra Civil, Alberto Martorell que -ha interromput els estudis de Medicina l'any 1936- és destinat al Front d’Aragó i participa en la Batalla de l’Ebre. A mitjans de la temporada 1939-1940, la intervenció de l’esportista i directiu Genaro de la Riva facilita la seva rehabilitació com a jugador professional. Però, tot i que acaba jugant aquesta mateixa temporada, ha de fer-ho com a davanter amb el nom d’Alberto i, com ell mateix recorda: com que xutava sempre que podia, acabava marcant gols”. La següent temporada, recupera el seu lloc de porter, indiscutible fins al 1946, any en què es retira definitivament per dedicar-se exclusivament a la Medicina, carrera en què tot just acaba de llicenciar-se a la Universitat de Barcelona (UB) el 1945. Alberto Martorell compatibilitza la seva fitxa de jugador del RCDE amb la represa dels estudis de Medicina i, igualment, fa compatibles la defensa de les porteries de l’Espanyol i la de l'equip de futbol de la Facultat de Medicina de la UB, uns anys en què guanya els Campionats de Catalunya mentre ell és estudiant de la Facultat.

En retirar-se del futbol el 1946 i especialitzat en Cirurgia Cardiovascular, Alberto Martorell exerceix al costat del seu germà Ferran Martorell a la Clínica Plató. Amb ell, coincideix també com a directiu del RCD Espanyol en les temporades del 1946 al 1947 i del 1963 al 1966. Esportista nat, continuarà practicant diferents esports fins al final de la seva vida. Destaca la seva afició pel rugbi a causa de la sanció franquista que l'impedeix jugar al futbol, motiu pel qual comença a jugar a l'estadi de Montjuïc al costat del seu amic Josep Samitier, el mític porter del FC Barcelona. La seva altra gran passió esportiva és el tennis, Alberto Martorell és un bon tennista amateur, soci del Club de Tennis Barcino, amb qui es proclama campió dels campionats de tennistes veterans de Catalunya i d’Espanya en diverses ocasions. Presideix de l'entitat de l'any 1971 al 1977 i, anys després, és nomenat president honorífic del Club.

L'any 1949, és un dels creadors de la revista Angiología de la que -durant més de quaranta anys- es converteix en el seu factòtum: corregint originals, gestionant la correspondència i omplint de contingut les seccions fixes que té la revista: Extracto de Revistas, Crítica de Libros, Información i Galería de Angiólogos Iilustres. Deu anys després, el 1959, és un dels fundadors de la Societat Espanyola d'Angiologia i Cirurgia Cardiovascular com també ho és de la Societat Catalana d'Angiologia, Cirurgia Vascular i Endovascular.

Alberto Martorell, a més, és autor de dues obres autobiogràfiques: Veinte años de fútbol me enseñaron que..., publicada el 1948 i Mi carnet de deportista, del 1968. Dos llibres on relata les diverses anècdotes sobre la seva experiència com a futbolista professional i, també, les dels seus anys com a estudiant de Medicina. Aquesta dedicació a l’esport fa que, a més de ser objecte de diferents homenatges, se li atorguin diferents distincions com la Medalla de Plata al Mèrit Esportiu que li atorga el Consell Superior d’Esports el 1978, les Insígnies d’Or de la Federació Catalana de Tenis i del Club de Tenis Barcino així com la Medalla de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya del 1989 que li lliura el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol.

Alberto Martorell Otzet és el petit de quatre germans: Ramon, Vicente i Ferran, els dos grans són enginyers militars com el pare. Ramón és comandant general de l’Exèrcit de la República i Vicenç -per desavinences amb alguns dirigents republicans-, passa al bàndol nacional. Quan acaba la Guerra, Ramon s’exilia a la República Dominicana i, després, a Mèxic. Vicente, després passa tretze anys fent obra pública al Marroc fins que torna a Barcelona on participa en la construcció dels Quarters del Bruch i treballa com a especialista d’Obres Publiques i Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona.

Alberto Martorell es casa el juliol de 1942 amb Maria Paz Lossius i tenen dos fills, Albert i Mari Pau Martorell Lossius, tots dos metges dedicats a l’Angiologia i la Cirurgia Vascular.