Galeria de metges

Neix a la vila de Capdepera a Mallorca, el 27 de març de 1883. Fill d'un mariner de l'Armada, comença els estudis de primària a Cartagena. Cursa la secundària a Manacor. Aquí coneix el sacerdot Antonio María Alcover i Sureda, determinant a la seva vida, de qui sempre serà lleial amic.

El 1900 inicia la carrera de medicina en la Universitat de Barcelona. Des de la Congregació Mariana de Jesuïtes de Barcelona comença a participar activament al catalanisme regionalista i catòlic, on coneix a Josep Carner. Amb qui formarà part de l'embrió del Noucentisme, especialment, a través de la revista literària Catalunya, on col·labora entre el 1903 i el 1905. Carner s'allotjarà a casa d'Alzina coneixent Mallorca i escriurà algunes poesies en honor del seu amic. Joan Alzina forma part del grup d'estudiants que funden la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), la més antiga de les filials de l’Institut d'Estudis Catalans, creada amb l'aspiració d'unir ciència i catalanisme, igual que s'havia fet amb la història de l'art, la literatura i l'excursionisme. La seva afició per escriure ja es manifesta amb divuit anys publicant un breu article sobre “L'origen del granet”, al butlletí de l’ICHN i un altre sobre Capdepera, “Una passetjada”, a la revista Montserrat. Així mateix, col·labora, amb altres familiars, en la recopilació de Rondalles Mallorquines i al Diccionari català-valència-balear.

El 1906 és nomenat col·legial del Real Colegio Mayor de San Clemente de los Españoles, a Bolonya, Itàlia. Entre 1909 i 1910 actua com a rector en funcions del col·legi durant més de mig any, arran d'una greu crisi del col·legi. El 1908 es llicencia en medicina i cirurgia amb una beca de San Clemente i s'especialitza en neuropsiquiatria amb pràctiques al Manicomi de San Lazzaro, sota la direcció de Giuseppe Giuccardi, així com a la Clínica Neuropatològica de l'Hospital Clínic de Roma, sota la direcció de Giovanni Mingazzini. El 1911, es casa a Bolonya amb la noble local Vittoria Boschi Cospi-Ranuzzi; tindràn tres fills.

El primer semestre de 1911 treballa a Madrid com a ajudant al Laboratori d'Investigacions Biològiques de Santiago Ramón y Cajal. Entre octubre de 1911 i juny de 1912, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis, continua pràctiques / clases privatim y privatissime amb els doctors Alois Alzheimer, Max Issserlin, Emil Kraepelin, Ludwig Lindemann i Wilhem Lohman a la Universitat Ludwig-Maximilians de Múnic.

A juny de 1913 guanya per oposició la plaça de director del Manicomi Provincial de Salt substituint el doctor Diego Ruiz. El gener de 1914 dirigeix a la Mancomunitat de Catalunya un dur informe sobre la situació d'aquest establiment i el juliol del mateix any una contundent i modernitzadora “Memòria sobre l'organització dels serveis dels Boigs a Catalunya”. El gener de 1915 el Manicomi de Salt passa a dependre de la Mancomunitat i a l'octubre del mateix any Alzina és nomenat director del Manicomi de la Santa Creu a Barcelona. El 14 d'abril del 1920 la MIA (Molt Il·lustre Administració) que regia aquest establiment encarrega una investigació interna sobre presumptes maltractaments a malalts i el destitueix. La destitució coincideix amb la petició d'Alzina Melis de disposar de més metges i infermers, comprar material mèdic i fer reformes internes, que la MIA no accepta per una suposada falta de diners. Cal notar que el 28 d'abril d'aquell any Alzina va haver d'enviar una consulta a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, perquè s'acceptés la pràctica de puncions lumbars i injeccions intravenoses; l'1 de març d'aquell mateix 1920 aquesta acadèmia l’havia nomenat membre corresponent.

Anteriorment, el març del 1917, l'Ajuntament de Barcelona l'havia nomenat inspector extraordinari de l'Escola de Cecs Sordmuts i Anormals; el seu informe, juntament amb el d'Eugeni d'Ors i el del mestre Luis Torres Ullastres, porta a l'organització del que s'anomenaria Institut Vilajoana d'escoles, tallers i laboratoris d'educació especial, institució pionera a Espanya en l'atenció a discapacitats. Al desembre d'aquell any 1917 és nomenat director de la Secció i Escola de Cecs, Sordmuts i Deficients de Vilajoana, i el 1923 passa a dirigir tota la institució. Adapta mètodes pedagògics de Maria Montessori, amb la qual col·labora entre 1919 i 1921 al frustrat Seminari de Pedagogia de l'Institut d'Estudis Catalans.

Ponent a les edicions del Congrés de Metges de la Llengua Catalana de 1917 i 1921. Aquest mateix any Alzina i Melis és designat per representar a l'Ajuntament de Barcelona al II Congrés Internacional per a la Protecció en la Infància que se celebra a Brussel·les, on també visita les principals institucions per a nens discapacitats i delinqüents.

El febrer de 1937, durant la Guerra Civil, és destituït com a director de Vilajoana, el novembre del mateix any l'Ajuntament de Barcelona el destina a l'Oficina d'Ajuda als Refugiats. S'ignorà que havia col·laborat en la rebel·lió de 1936 i que havia fundat -i dirigit- una organització clandestina d'espionatge i sabotatge. Per fi, al febrer de 1938, és destituït com a empleat municipal. Empresonat diverses vegades, d’on s'escapa. El secretari de l'Ajuntament de Barcelona, Josep Maria Pi i Sunyer, l'amaga a casa després d'una de les fugues.

Finalitzada la guerra és restablert en el càrrec de director de Vilajoana, és nomenat metge psiquiatre per a Barcelona del Seguro Obligatorio de Enfermedad (SOE), i col·labora com a ajudant de classes pràctiques a la Càtedra de Patologia de la Universitat de Barcelona. També continua les seves activitats culturals com les Hermandades Médico-Farmacéuticas de San Cosme y Damián.

Jubilat el 1954 a l'Ajuntament de Barcelona, i el 1956 pel SOE, segueix com a metge fiduciari de la Cassa Marítima Tirrena fins al 1969; el 1970 se li permet exercir consulta privada de psiquiatria a Capdepera, i el 1972 s’hi trasllada a viure. El 29 de febrer de 1973 el Consejo General de Colegios Médicos de España l'inscriu al quadre d'honor dels metges espanyols, a proposta de la Junta de Govern del Col·legi de Metges de la Província de Barcelona.

Quan mor la seva dona el 1976, Joan Alzina i Melis marxa a Madrid a casa del seu fill menor, Francisco Javier, on morirà el 21 gener 1979.