Galeria de metges

L’any 1899, família es trasllada des de Mallorca per viure a Barcelona, ciutat on -després de titular-se batxiller a Mallorca el 1900-, fa els estudis de Medicina. Mentre és estudiant, coneix Josep Carner amb qui formarà part del nucli del grup embrió del Noucentisme, especialment, a través de la revista literària Catalunya, en la qual hi col·labora entre 1903 i 1905. Joan Alzina forma part del grup fundador de la Institució Catalana d’Història Natural, la més antiga de les filials de l’Institut d’Estudis Catalans, creada amb l’aspiració de relligar Ciència i Catalanisme igual que s’havia fet amb la Història, l'Art, la Literatura i fins i tot l'Excursionisme.

El 1900, Joan Alzina comença la carrera de Ciències però el curs següent, es passa a la Facultat de Medicina. Per raons poc clares, no acaba la carrera a Barcelona i marxa a Bolonya on fa els dos últims cursos i es llicencia en Medicina i Cirurgia el 1908. Seguidament, s’especialitza en Psiquiatria sota el mestratge de Giuseppe Giuccardi, director de l'Institut Psiquiàtric Sant Lazzaro di Reggio Emilia i professor de la Universitat de Mòdena, que li permet fer una estada de formació al Sant Lazzaro de Bolonya. Aquí coneix la que serà la seva esposa, Vittoria de Boschi, filla d'una família de l’alta noblesa italiana, amb qui té tres fills.

Tot seguit, Joan Alzina obté una beca de la Junta d’Ampliació d’Estudis per anar a estudiar amb un famós psiquiatre, Giovanni Mingazzini, a Roma. Desprès, torna a ser becat per fer una estada a la Clínica Psiquiàtrica de la Universitat de Munich, dirigida per Emil Kraepelin i on hi col·labora Alois Alzheimer, dos destacats psiquiatres organicistes.

Quan torna a Catalunya l’any 1913, Alzina Melis guanya per oposició la plaça de director del Manicomi de Salt on substitueix Didac Ruiz i on s’estarà fins al 1915, quan la mort d'Antoni Sivilla Botey -que havia succeït a Emili Pi Molist en la direcció de l’Institut Mental de la Santa Creu- fa que el traslladin a Sant Andreu del Palomar per dirigir aquesta institució. Està poc temps en el càrrec perquè la MIA (Molt Il·lustre Administració) que regeix l’Institut, l’acomiada el 14 d’abril de 1920 després d’una investigació interna sobre presumptes maltractaments a malalts. La destitució coincideix amb la petició que Alzina Melis els fa demanant-los disposar de més metges i infermers, comprar material mèdic i implementar unes reformes internes, unes demandes que la MIA no accepta per una suposada manca de diners.

Després d’aquesta experiència negativa, Joan Alzina Melis centra la seva activitat professional en la Psicopedagogia i és el principal impulsor de l’Institut per a Nens Deficients de l’Ajuntament de Barcelona, inaugurat el 1917 i establert des del 1921 a Vil·la Joana, a Vallvidrera. Alzina Melis dirigeix aquest centre des del 1923 i incorpora els mètodes d’educació especial més avançats de l’època. Aplica el model de l’escola italiana que han desenvolupat els seus mestres i, més endavant, també, el de la reconeguda mestre italiana Maria de Montessori. A l’Institut, crea seccions independents per als cecs, sordmuts i deficients psíquics.

Ponent als Congressos de Metges de Llengua Catalana del 1917 i 1921, aquest mateix any, Alzina Melis és designat per representar l'Ajuntament de Barcelona en el II Congrés Internacional per a la Protecció a la Infància que se celebra a Brussel·les, a Bèlgica, on també visita les principals institucions per a nens discapacitats i delinqüents. L’any següent, és convidat a assistir a la Setmana Pedagògica que té lloc a la capital belga.

Alzina Melis té una intensa relació amb el món associatiu italià de Barcelona que l’acosta al feixisme italià així com amb la societat més dretana i catòlica de l’alta societat barcelonesa arran de la seva militància en el carlisme. Durant la Guerra Civil el detenen, però és alliberat i es refugia a casa de Josep M Pi Sunyer, germà de Carles i August Pi Sunyer. És des de casa dels Pi Sunyer on funda un grup d’espionatge i informació a favor dels “nacionals”, raó per la qual torna a ser empresonat fins a la caiguda de la República.

Acabada la Guerra, tot i que està molt afectat per la mort del seu fill gran, que era tinent provisional a l’Exèrcit 'Nacional', Alzina Melis reprèn l’activitat professional a Vila Joana i reobre la seva consulta privada. A més, és nomenat ajudant de classes pràctiques a la càtedra del professor Ferrer Solervicens.

Un cop jubilat, Joan Alzina Melis se’n va a viure a Madrid, a casa del seu fill petit, Francesc Xavier, que és membre del Cos Jurídic Militar.