Galeria de metges

Neix en el si d’una família fornera reusenca, indústria a la qual es mantindrà lligat tota la vida malgrat que el continuador del negoci és el seu únic germà “Antonino”. L'Antoni Constantí es llicencia en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona el març del 1883 i, pocs dies després, es casa amb la companya de carrera Martina Castells -la metgessa lleidatana llicenciada el 1881 que és reconeguda com una de les primeres metgesses del país i la primera dona que obté el doctorat a Espanya l’any 1882-. L’enllaç té lloc el 21 de març a l’Església de Santa Maria del Pi de Barcelona i la núvia té com a padrí el professor Josep de Letamendi que havia estat un entusiasta defensor de la vàlua de la núvia en el seu controvertit doctorat l’any anterior.

Després d’uns dies de viatge de noces per Girona, La Bisbal d’Empordà i Tarragona, el matrimoni s’estableix a Reus –on resideix la família Constantí- i on tots dos exerciran professionalment. Però, abans de complir els dos anys de casats, estant embarassada, Martina Castells mor a causa d’una nefritis a Barcelona el 21 de gener de 1884.

Tot i que no hem trobat dades, sembla que Antoni Constantí continua exercint a Reus fins que s’estableix a Porrera poc després de morir la seva dona. Després, el febrer del 1893, ja consta com a metge titular de Porrera i es té constància de la seva implicació en la política municipal i catalanista com a membre del Partit Republicà. De fet, anys després, el veurem participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana que se celebra a Barcelona el 1906.

Molt abans, s’ha presentat a les oposicions convocades a l’Hospital Militar de Barcelona a finals de l’any 1895, en les quals guanya una de les places de metge segon del Cos de Sanitat Militar amb el número u. Així, a principis de febrer del 1896, cursa baixa com a metge titular de Porrera per ingressar a l’Exèrcit amb destí a Cuba. Embarcat el 28 de febrer, només arribar a l’illa, cobreix sanitàriament les primeres línies del front formant part de l’Esquadró del Comerç. Constantí compleix tota la campanya de la Guerra de Cuba fins que els espanyols han d’abandonar la colònia. L’abril del 1898, és ascendit a metge primer i se li atorga la Gran Creu de Maria Cristina. Anteriorment, la seva participació en les operacions de la Sierra del Guisa de Manzanillo el fa mereixedor d'una Creu de 1a classe amb distintiu vermell, pensionada. A més, és ascendit a sotsinspector mèdic del Cos de Sanitat Militar, càrrec que el converteix en un dels dos responsables de tota la Sanitat Militar a l'illa de Cuba.

De tornada a la península, Constantí queda en situació d’excedent fins al 14 d'abril de 1809 quan és assignat a l’Hospital Militar de Barcelona on s'estarà fins al 5 de juny de 1900, quan arriba en el vaixell Larache al Port de Les Palmes de Gran Canària, destinat al Regiment núm. 1 de Canàries. Ocuparà aquesta plaça fins a l’agost del 1901 perquè retorna a l’Hospital Militar de Barcelona on ocupa diferents càrrecs fins a principis del 1910. Inicialment, és al Servei de Plaça com a oficial metge d’enginyers i, successivament, és també metge primer del 4t Regiment de Sapadors Minadors, del de Cuenca i del de Cavalleria Montesa núm. 10. El 1908, forma part de la Comissió Mixta de Reclutament al Castell de Montjuïc i, paral·lelament, es desplaça en comissió de servei a diferents indrets com a Peramola, Terrassa, Girona i Santoña, entre moltes altres places, per fer reconeixements facultatius o revisions de reclutes.

Home de sòlid prestigi dins del Cos de Sanitat Militar tant pels seus dots personals com per la seva expertesa professional, pertany a la Lògia Maçònica “Colmena 285” de Barcelona. El febrer del 1910, Antoni Constantí és ascendit a metge major i, el mes següent, quan només fa uns dies que és a l’Hospital Militar de Ceuta, és designat director de l’Hospital Militar de Lleida on, encara el febrer de 1911, és nomenat vocal de la Comissió Mixta de Reclutament d’aquesta plaça, ocupant aquests càrrecs fins al 28 de juny de 1911.

De la seva estada a la capital del Segrià, en prové una de les poques publicacions de què es té notícia: La fiebre tifoidea en la guarnición de Lérida, article que es publica al Boletín Médico el 1914, revista on col·labora habitualment. Aquest treball, comentat pel metge primer Farrera en una sèrie d’articles a la Revista de Sanidad Militar de 1913, és valorat com un “estudi ben acabat dels problemes de la febre tifoide, en el qual res no s’oblida i tot s’atén, des de l’experiència de la clínica secular fins a les darreres conquestes de la bacteriologia, relatives a la vacunació antitífica”. Ferreres destaca també que Constantí té el mèrit d’aportar el fruït de l’anàlisi de les aigües que es beuen a la ciutat de Lleida en el seu primer estadi bacteriològic.

Després de Lleida, ara, Antoni Constantí és destinat a la Clínica Militar del Manicomi Pere Mata de Reus on s’estarà fins al setembre del 1918. Ascendint a sotsinspector metge de segona, es trasllada a Saragossa per assumir l’assistència del personal de la Capitania General de la 5a Regió on, el 21 de febrer de 1919, Antoni Constantí mor amb 61 anys. Feia poc més de dos mesos que residia a la capital aragonesa quan, segons les necrològiques que publiquen el Diario de Reus i la Revista de Sanidad Militar, el traspàs d’Antoni Constantí Bages es produeix a causa d’un mal greu de ràpid desenllaç. Al final de la seva carrera militar, ostenta el grau de tinent coronel de Sanitat Militar, havent estat distingit, a més d’amb la Gran Creu de Maria Cristina, quatre creus vermelles del Mèrit Militar –dues pensionades-, una Medalla de Cuba i una altra del Centenari del Setge de Girona.