Galeria de metges

Fill d’una família modesta, el pare i la mare moren quan és encara un infant. Fa l’ensenyament primari al Col·legi de Sant Tomàs d’Aquino i el batxillerat a l’Institut de Barcelona on obté el títol el 1866 amb qualificació d’excel·lent. Tot seguit, pot estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona perquè es paga els estudis donant classes particulars alhora que treballa a la farmàcia que Joaquim Font Ferrés té a la Plaça del Pi, fet que permet a Joan Montserrat participar en la tertúlia literària que té lloc a la rebotiga. Uns anys abans, es troba també entre els fundadors de La Jove Catalunya, institució catalanista creada el 1868.

Deixeble del professor Josep Mascaró, amb qui col·laborarà ja graduat durant més de 14 anys, Joan Montserrat es llicencia en Medicina el 1873. Paral·lelament, mentre fa la carrera- assisteix a classes d’Arqueologia, Física i Química, Meteorologia, Botànica, Zoologia i Mineralogia a la mateixa Universitat de Barcelona. És de destacar que, encara avui, els llibres amb les anotacions meteorològiques diàries dels anys 1881, 1882 i 1883 es conserven a la Reial Acadèmia de Ciencies i Arts de Barcelona. Al mateix temps, es dedica a l’aprenentatge del llatí i el grec així com dels principals idiomes europeus com l’italià, el francès, l’anglès i l’alemany.

Ja metge, obté una plaça del Cos Mèdic Municipal per oposició i, més endavant, obre el seu consultori particular a Barcelona. Primer, al número 2 de la Plaça del Beat Oriol i, després, al carrer Vergara número 10. Metge de capçalera de Mossèn Cinto Verdaguer, de qui és també amic, Joan Montserrat guanya aviat una nombrosa clientela, gràcies tant a la fama de bon ull clínic que demostra en els seus diagnòstics com a la seva prudència en l'adopció de les darreres innovacions terapèutiques prematurament així com en la seva abnegació en l’estudi de la malaltia de cada pacient. El 1884, Joan Montserrat és president de la Comissió Municipal que, per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona, viatja a Marsella i Tolon per estudiar l’epidèmia de còlera que han patit aquestes ciutats franceses. L’acompanyen Josep Corominas i Jaume Ferran, microbiòleg amb qui té una estreta amistat i que, arran d'aquesta expedició, crea una vacuna contra la malaltia. Dos mesos després, Joan Montserrat passa a formar part de la Junta Superior de Sanitat Municipal.

Defensor de l'ús del microscopi per la investigació histològica i botànica, el 1885, Joan Montserrat rep l’encàrrec municipal d’estudiar les aigües potables de Barcelona. A més, aquest mateix any, com a botànic micòleg, participa en l’estudi de les causes i efectes de la plaga denominada peronospora vitícola que afecta el país.

Joan Montserrat és col·laborador de La Renaixensa des dels començaments de la revista l’any 1871 i, un cop convertida en diari el 1881, segueix publicant diàriament la informació meteorològica que obté a l’observatori que ha construït a casa seva. Col·labora, també, en altres publicacions catalanes com La Ilustració Catalana, Calendari Català i Lo Gay Saber. Publica, a més, alguns articles mèdics als Archivos de Cirugía, gràcies a l’amistat que manté amb Josep de Letamendi.

Home de caràcter aparentment tranquil, gairebé calmós -segons Roca i Roca- en contrast amb la seva intensa activitat i brillant intel·ligència, uns trets que permeten a Joan Montserrat assimilar els coneixements més diversos fins a esdevenir-ne un valuós col·laborador en els treballs d'altres disciplines com els filològics d’Aguiló Fuster, de la Flora de Catalunya d’Antoni Cipriano Costa i, també, en la Història Natural La Creación de Joan Vilanova, obra en què redacta el volum VIII de Botànica, on presenta alguns treballs de recerca sobre el pol·len o les malures del raïm.

Director del Museu de Geologia de Barcelona interinament del 1890 al 1893, Joan Montserrat treballa durant anys en l’estudi geològic i climatològic així com de la fauna, flora i hidrologia de les Muntanyes de Montserrat amb l’objectiu de redactar una monografia que presentés tot aquests aspectes. Però, malauradament, la seva mort precoç als 50 anys, impedeix que pugui acabar l’obra. A ell, però, es deu la proposta de construir un refugi-observatori al Turó de l’Home per recollir dades meteorològiques, edifici que es comença a construir el 1881 amb els recursos obtinguts a partir d’una subscripció popular.

En el camp de les humanitats, el poliglotisme de Joan Montserrat li permet llegir els llibres clàssics en la seva llengua original i fer la traducció de les grans obres clàssiques de, entre altres, Píndar, Horaci, Tirteu, Ovidi o La Iliada d’Homer, tot i que d’aquesta només s’ha trobat un sol fragment en prosa. S’encarrega també de la traducció al català del llibre de poemes de l’holandés Segoohan Nicolai Everaerts -Joan - que es titula Liber Basiorum o Llibre dels Petons, una col·lecció de poesies en diverses mètriques que exploren el tema del petó. En l’àmbit de la llengua catalana, s’interessa per l’estudi de l’etimologia i per determinar les possibles influències de l’eusquera sobre el català. Cultiva la literatura catalana i amb les seves composicions poètiques obté diversos premis i accèssits en els Jocs Florals i d'altres certàmens en què participa. El 1880, assisteix al I Congrés Catalanista on enfrontat amb Valentí Almirall, Joan Montserrat es posiciona amb Àngel Guimerà.

Molt actiu social i culturalment, Joan Montserrat és soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques des del 1877 i de moltes altres institucions en les quals ocupa diversos càrrecs: és vicecanceller general del Felibritge, una associació d’escriptors provençals que el nomena Felibre Major, secretari de la Societat Botànica Barcelonesa el 1872 i president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona del bienni de 1888 a 1890. A més és elegit acadèmic de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Saragossa. Ostenta, també, la Medalla de Plata pels serveis prestats durant l’epidèmia de febre groga que pateix Barcelona l’any 1870.