Galeria de metges

Fill de Marc Beltran Pastor, catedràtic d’Institucions Mèdiques a Saragossa i de Fisiologia, Física y Química a Barcelona, Estudia el batxillerat a la capital aragonesa on neix però, després, fa la carrera de Medicina entre València i Barcelona on es llicencia el 1861. Tot seguit, s’estableix a la capital catalana on ràpidament s’ interessa per l’Electroteràpia des que, el 1959, gunya l’oposició a una plaça d’alumne a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona on hi ha un Servei d’Electroteràpia. Poc després, a Madrid, llegeix la tesi doctoral sobre La educación física y moral de la mujer más conforme con los altos fines a que la ha destinado la Providencia.

L’any 1865, després d’haver tingut un gran paper durant l’epidèmia de còlera que ha patit Barcelona, Eduard Bertran Rubio és nomenat professor auxiliar de la Facultat de Medicina de Barcelona, essent encarregat de les assignatures d’Higiene Pública, Higiene Privada i de Medicina Legal. Però, sembla que la docència universitària no sembla que l'entusiasmi gaire perquè prefereix dedicar-se plenament a la pràctica mèdica .

Després d’ampliar estudis a París i havent visitat altres ciutats europees, Eduard Bertran estableix un gabinet privat per dedicar-se plenament a l’Electroteràpia, àmbit en què és un dels iniciadors a Catalunya. Inventa i modifica diversos aparells d’Electroteràpia i divulga el seu mètode a diferents congressos, com el Congrés Regional de Ciències Mèdiques de Cadis de 1879, el Congrés Mèdic Internacional de Sevilla de 1882 i el Congrés de Ciències Mèdiques de Barcelona del 1888 dins del marc de l’Exposició Universal de Barcelona on presenta un aparell magneto-faràdic que ha dissenyat ell mateix.

Vocal de la Junta de Primera Ensenyança, de les Juntes de Govern de les Cases de la Caritat y de la Maternitat i Expòsits de Barcelona així com membre de la Junta Provincial i Municipal de Sanitat, càrrec des del què Bertran Rubio viu intensament l’epidèmia de còlera de Barcelona de 1884, contribuint activament a la seva limitació. La seva contribució al control d’aquesta pandèmia és reconeguda amb la concessió de les Creus de Carles III i la d’Isabel la Catòlica. Anteriorment, el 1865, és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, ocupant la secretaria general fins al 1896 i, tot seguit, la presidència fins al 1900, tenint com a vicepresident Savador Cardenal i com a secretari perpetu a Lluís Suñé-Molist. El 1899, sota la presidència d’Eduard Bertrán i per primer cop, la Reial Acadèmia acorda acceptar les memòries que es presentin en català als concursos que convoqui la institució.

Escriptor de caràcter divulgatiu i col·laborador de premsa diària com La Vanguardia i de revistes com l'Enciclopedia Musical, a més d’alguns articles mèdics, Eduard Bertran publica diverses obres poètiques i algunes novel·les. Destaquen entre altres escrits: Electroterapia de 1871, Hipnotismo y sugestión de 1893 i El Doctor Storm, una novel·la que publica el 1909, mateix any de la seva mort.

El Departament Regional de Radioelectrologia i Medicina Nuclear de la Ciutat Sanitària de la Seguretat Social de Saragossa honora la memòria d'Eduard Bertran amb la dedicatòria d’una ala de la seva seu.