Galeria de metges

Empordanès pels quatre costats, descendent d’una saga de músics sardanistes, a Francesc Barnosell Nicolau la vocació mèdica li arriba per la branca materna. La mare, Engràcia Nicolau Blanch és llevadora de l’Escola d’en Pere Nubiola i el seu germà és el metge d'Armentera Tomàs Nicolau Blanch. Després d'estudiar als Maristes titular-se batxiller a Girona el 1934, com que només té quinze anys i no pot ingressar a la Universitat fins al disset, fa la carrera de practicant a l'Hospital Clínic de Barcelona fins al 1936. Aquest any, ja pot ingressar a la Facultat de Medicina però l'esclat de la Guerra Civil ho impedeix.

Durant l'escomesa, exerceix voluntàriament a la Sanitat Militar, primer, en un Hospital de Sang de Barcelona on només hi ha malalts civils. Després, a la Columna Durruti a Madrid on, ferit en una morterada, l'atén Bastos Ansart. Torna a Barcelona i, un cop donat d'alta, és enviat a diferents fronts gairebé fins al final de la Guerra que roman a Palamós. Derrotada la República, inicia els estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona on obté la llicenciatura el 1944, fent més d'un curs al mateix any malgrat que per costejar-se els estudis agafa totes les feines que troba. En la primera, fa de monitor de natació a Piscines i Esports. Com és habitual en aquest moment, comença a fer de metge treballant gratuïtament a l'Hospital Clínic fins al 1946 que entra com a metge assistent a la càtedra de Patologia general del professor Lorenzo Gironés on s'està un any. El següent, passa a la càtedra d’Agustí Pedro Pons amb qui s'hi està fins al 1950.

En aquests primers anys de professió, Francesc Barnosell, que fa de metge a moltes escoles barcelonines, és testimoni dels casos d’invalidesa que ha deixat l’epidèmia de poliomielitis d’uns anys abans. Juntament amb el seu amic Moisès Broggi practiquen diferents intervencions quirúrgiques per millorar la condició dels afectats amb les seqüeles d’aquesta malaltia. A Barnosell li preocupen, especialment, els problemes respiratoris que deixa la pòlio i, aviat, es decideix pel tractament integral de l'enfermetat i, bàsicament, per la seva rehabilitació. Així, opta per formar-se en aquesta disciplina visitant els centres de Traumatologia d’Anglaterra i França, que compten amb els programes de rehabilitació més avançats i especialistes com el professor André Grossiord a Garches amb qui es forma Barnosell. Així, el 1949, funda el seu propi Institut de Medicina Correctiva de Barcelona on comença a exercir l'especialitat de Medicina Física i de Rehabilitació.

Dos anys després d'una de les seves visites formatives a l'estranger, Barnosell és nomenat cap de l'Institut de Medicina Correctiva de Barcelona. Set anys després, passa a ser-ho del Servei de Rehabilitació de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona. Abans, l’any 1954, juntament amb Josep M Poal -metge rehabilitador format als Estats Units- i el valencià Vicenç Sanchís Ortiz, el director del Servei de Cirurgia Ortopèdica de l’Hospital Provincial de Madrid-, funden la Societat Espanyola de Rehabilitació, que Barnosell presideix des del 1963 al 1966 El 1956, funda la revista Acta Fisioterápica Ibérica i la dirigeix fins al 1965. En aquest temps, des del 1961, ha tornat a la Facultat de Medicina de Barcelona per col·laborar amb el Departament de Terapèutica Física, inicialment, amb el professor Vicenç Carulla i, després, amb el doctor Badell. El 1968, és nomenat cap del Servei de Rehabilitació de l’Hospital Clínic de Barcelona i el converteix en un centre punter a l’Estat espanyol. També, el 1968, inaugura l'Institut de Medicina del Doctor Barnosell amb seu al número 4 del carrer Ravella de Barcelona, cantonada amb Vico i General Mitre, amb la finalitat de combatre les discapacitats físiques.

Home de gran capacitat organitzadora i de forta vocació docent, organitza nombrosos cursos d’especialització en Rehabilitació i, amb Poal, un de dos anys que és el primer que es fa a Espanya. Molt actiu acadèmicament, Barnosell assisteix a nombrosos cursos i congressos de l'especialitat nacionals i internacionals, activitat que li reporta un ampli reconeixement a nivell mundial. Així, el 1968, en el V Congrés de la Federació Internacional de Medicina Física de Montreal, Barnosell és elegit president de l’organització per unanimitat, confiança que se li renova el 1972. Després, el 1978, és escollit per presidir l’Acadèmia Europea de Medicina de Rehabilitació.

Casat amb Anna Maria Pi Buxeda, dos dels fills continuen la professió mèdica del pare: la metgessa Elisabet Barnosell Pi i el també metge rehabilitador Francesc Barnosell Pi.