Galeria de metges

Orfe de pare, el metge malagueny Diego Ruiz de los Cobos -diuen que cosí del pintor Pablo Picasso- viu els primers anys a Córdoba i a Granada fins que es trasllada a Barcelona on estudia els darrers cursos de batxillerat i obté el títol el 1896, destacant com alumne brillant. Viu a casa del seu oncle Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic d’Higiene de la Facultat de Medicina de Barcelona, amb qui col·labora a Gaceta Médica Catalana donant contingut a la Revista Crítica Bibliogràfica. Diego Ruiz es llicencia en Medicina i Cirurgia el 1901, tot i que un any abans ja ha publicat el seu primer treball especialitzat en Psiquiatria i que titula la Fisiologia del Sueño.

En els anys d’estudiant, Diego Ruiz coneix Lluís Gaspar de Sentiñón (1835–1903), metge d’ideologia anarquista que l’influencia notablement i a qui, anys després, li dedica el seu llibre El crim dels Reis Catòlics i la fi de la missió de Castella. El 1901, enceta una col·laboració particular amb La Vanguardia publicant una sèrie d’articles de temàtica diversa tot i que predominantment filosòfica i política. Les seves idees, però, les projecta en diverses publicacions com El Poble Català, Papitu, Brand, PèI i Ploma, Forma i Catalonia. Aquests articles apareixen fins avançat l’any 1902 perquè obté una borsa d'estudi i marxa a Itàlia per especialitzar-se en Psiquiatria a la Universitat de Bolonya on també es doctora amb la tesi Sulla patogenesi dell'aptofobia (orrore generale del contatto), llegida l’onze de novembre de 1903. De seguida, inicia un any de pràctiques com a psiquiatre en un manicomi situat a la vila d’Ozzano Emilia a la vegada que ingressa al Club dei Nipotini on coneix el professor i poeta Giosuè Carducci (1835-1907) de qui immediatament es converteix en entusiasta seguidor.

El 1905, Diego Ruiz ja es troba a París estudiant Geometria i Àlgebra a la vegada que es mou pels cercles culturals parisencs on coneix el filòsof racionalista francès Emile Boutreux (1845-1921), amb qui conservarà l’amistat durant anys. D’aquesta època, és la Genealogía de los símbolos, text en què el jove psiquiatre es defineix com “el filòsof de I'entusiasme”. De tornada a Catalunya, exerceix la Psiquiatria alhora que inicia una activitat frenètica amb la publicació de diversos assajos de temàtica psicològica, psicopedagògica, contes, etc. També, es multiplica com a conferenciant en diferents seus i especialment a l’Ateneu Barcelonès, a l’Ateneu Enciclopèdic Obrer o al Museu Pedagògic Experimental.

El 1906, amb l’aparició de la seva Teoría del acto entusiasta, Diego Ruiz deixa ben clar que “posa la seva paraula i la seva ploma al servei d'una Catalunya Espiritual (...) per fer de Barcelona un centre de filosofia”. De fet, ben aviat, comença a viure una etapa d’integració plena en la societat intel·lectual catalana amb fruits com l’edició dels Contes d'un filòsof que li prologa Joan Maragall. La seva presència de lletraferit es palesa també a la premsa contemporània que publica algunes obres senceres com De la sublimidad de la blasfèmia que surt a les pàgines del diari La Publicidad el 1907. Els seus escrits són pamfletaris amb una clara intenció transgressora i subversiva. Aquest mateix any, tradueix al castellà el llibre Del asesinato considerado como una de las bellas artes de Thomas de Quincey (1785-1859).

El 1909, amb la unanimitat dels vots del tribunal, Diego Ruiz guanya les oposicions a la plaça de metge director i administrador del Manicomi Provincial de Girona, conegut com a Manicomi de Salt. Si més no, pren possessió del càrrec el 28 de juny i no triga ni un mes en demostrar que vol que el seu càrrec sigui efectiu. Tan aviat com pateix les primeres interferències i veu menystinguda “la seva legítima autonomia administrativa i tècnica”, inicia un procés de protestes públiques i interposa un recurs formal davant la Diputació Provincial de Girona. El 1910, Diego Ruiz presenta la seva dimissió però continua com a director i metge psiquiatre del Manicomi fins al 1912, quan dimiteix defnitivament.

En aquest temps al Manicomi de Salt, Diego Ruiz es demostra com un innovador en el tractament psiquiàtric, tractant diferent els malalts, en tenir cura de la seva alimentació i medicació així com en establir un règim obert d’entrades i sortides dels pacients, que aconsegueix escandalitzar la societat gironina. Anys després, Josep Pla assegura que “el pas de Diego Ruiz pel Manicomi de Salt és una de les coses més grosses que han passat a Girona al llarg del segle XX”. De fet, com arreu per on passa Ruiz, no triga a col·laborar amb la premsa local d’esquerra i republicana com La Lucha i Ciudadanía. Paral·lelament, de la mà de Carles Rahola s’introdueix a la vida social dels modernistes gironins i coneix, entre altres, Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol i Prudenci Bertrana. Amb aquest darrer, el 1910, publiquen La locura de Álvarez de Castro, fulletó que, quan Ruiz ha abandonat el país, comporta que Bertrana afronti en solitari un consell de guerra. El 1925, Bertrana sembla que es venja del seu amic publicant Jo! Memòries d’un metge filòsof, un retrat de Daniel Pérez en qui tothom reconeix -no sense escadalitzar-se- Diego Ruiz i, com no en surt gaire ben parat, l'amistat es trenca per sempre.

En l’àmbit mèdic i psiquiàtric, Diego Ruiz té la seva consulta privada. Publica alguns dels seus treballs psiquiàtrics al Boletín Mensual del Colegio de Médicos de la Provincia de Gerona. President de l'Escola Catalana d'Estudis Filosofics, mostra una vocació docent que es materialitza amb l’organització de conferències pràctiques al Manicomi de Salt. El 1910, consta que és admès a les oposicions a la càtedra de Patologia Quirúrgica vacant a la Universitat de Barcelona però no es té notícia que s'hi acabi presentant. Vicepresident de l’Institut Medicosocial de Catalunya, és nomenat president de secció en el IV Congrés d’Alienistes que se celebra a Berlín l'any 1910. Un any després, és distingit com a soci honorífic de la Societat de Psiquiatria de París pel seu treball Estudio sobre la herencia nerviosa y mental.

El curs 1912-1913, Ruiz dóna un cicle de conferències a I'Ateneu Barcelonès sobre Maragall, Verdaguer i Ors que es titula Las bellas mentes de aquí. El 1913, el trobem a Sitges, a casa del metge i amic sitgetà Joan Ramon Benaprès. Fa amistat amb el pintor Joaquim Sunyer, que il·lustra la seva obra Blanco refugio, guia espiritual de Sitges. A més, publica diversos articles als diaris El Baluart i El Eco de Sitges. La seva popularitat va, però, en declivi i, finalment, el 1914, deixa el país i es dedica a viatjar per diferents ciutats de França, Suïssa i Itàlia on torna a la Facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya per exercir de professor a la càtedra de Patologia Mental.

El 1931, amb la República, torna a Catalunya i s’estableix a Barcelona on no pot evitar els altercats i polèmiques polítiques que li comporten una condemna de quatre mesos i un dia a causa del fulletó Rabassa Morta. Els seus articles continuen sovintejant la premsa local allà on s'està. Exiliat a França, viu un temps a París, després a Biarritz -on publica una obra sobre Pau Casals i una altra sobre Goya- i, finalment, a Tolosa de Llenguadoc on mor sobtadament el 1959.

Home d’una gran intel·ligència i de maneres encisadores enmig del seu aire bohemi, descurat i deliberadament cínic, segons el definia qui el va conèixer, Diego Ruiz és un personatge controvertit i extravagant amb una obra literària força oblidada. Català per decisió pròpia i detractor d’Espanya, culpava els Reis Catòlics de l’expulsió dels jueus, fet que considerava un error irreparable. El seu pensament de la filosofia de l’entusiasme, durant un temps, va tenir adeptes a Europa i a Iberoamèrica.