Galeria de metges

Després de fer el batxillerat a l’Institut de Reus on s’ha traslladat amb la família, estudia Medicina a Barcelona, llicenciant-se el 1901, havent fet la carrera en 4 anys. Per falta de mitjans econòmics, Francesc Gallart fa el trajecte del Prat a Barcelona a peu. Segueix la via del tren malgrat el seu caminar descompassat a causa d’una poliomielitis que pateix de petit. De seguida, obre una consulta privada i es mostra com un metge de gran perícia. Amb els treballs de recerca clínica que més tard han de servir de base per a la seva tesi doctoral, guanya tres cops seguits, de 1903 a 1906, els premis anuals de l’Acadèmia del Cos Mèdic Municipal, en la qual ingressa com a metge supernumerari el 1905 i és ascendit a numerari el 1909. L’activitat assistencial és un objectiu formatiu dels primers anys d’exercici a l’Hospital de Santa Creu des del 1906, al costat de Pere Esquerdo, mestre que poc després es converteix en el seu sogre.

El 1911, l’Ajuntament de Barcelona nomena Francesc Gallart vicedirector tercer de l’Institut d’Higiene Urbana, ajudant de Lluís Claramunt, qui li encarrega la desinfecció del carrer de Llull al Poble Nou. El 1912, a Madrid, defensa la tesi doctoral Estudio clínico de las adenopaties tráqueo-bronquiales. Tot seguit, emprèn un viatge d’ampliació d’estudis per diferents centres europeus i, de tornada, s’encarrega del Laboratori d’Anàlisi Química del Servei de Medicina General del doctor Esquerdo, despertant el seu definitiu interès de Gallart Monés per la Patologia Digestiva. El 1913, funda l’Escola de Patologia Digestiva, que anys després continua viva amb l’obra de Tomàs Pinós i Francesc Vilardell.

Gallart Monés guanya la plaça de metge numerari de l’Hospital de la Santa Creu el 1919, assumint la direcció del Servei de Medicina General on trasllada la seva Escola. Els primers anys, s’esdevenen una prova de les noves formes de fer la Medicina, contemporània i moderna. Per una banda, s’envolta d’un equip competent i, per l’altra, mira de trobar finançament per dotar tècnicament l’Escola. Entre els anys 1922 i 1925, crea el seu propi dispensari i aconsegueix equipar-lo amb aparells de raigs X, laboratori d’anàlisis químiques i bacteriològiques, seccions de metabolisme basal i de terapèutica física. A més, disposa d’un museu d’anatomia patològica. El 1929, aquests espais es consoliden amb el trasllat al nou Hospital de Sant Pau.

Des de 1913 fins a la seva jubilació el 1951, cada any amb l’excepció del parèntesi de la Guerra Civil, Gallart Monés organitza els cursos d’ampliació d’estudis amb els quals defineix els límits d’una especialitat clarament diferenciada i la necessitat d’aprofundir en el seu coneixement per materialitzar l’ensenyament superior de l’especialitat. L’Escola del doctor Gallart atrau experts i professors d’arreu del món, reforça les relacions internacionals i consolida l’ensenyament clínic. Al mateix temps, des del seu Servei, Francesc Gallart organitza i fomenta la participació en els congressos mèdics i l’intercanvi amb les societats científiques especialitzades. Les publicacions i la recerca dels professionals del seu equip avalen la tasca d’investigació que es realitza a l’Escola de Gallart. Assolida l’autonomia universitària, la Patologia Digestiva passa a formar part del currículum docent i Gallart Monés és nomenat professor lliure de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1925, Francesc Gallart juntament amb Joan Puig-Sureda, Cinto Reventós, Joan Codina i Emili Roviralta, funden l’Institut Policlínic de Sant Gervasi, a partir del model de la Clínica Mayo de Rochester basat en la medicina d’equip, un plantejament inèdit a Catalunya.

Metge compromès amb la professió mèdica catalana, Gallart Monés participa en els Congressos de Metges de Llengua Catalana des del 1913 fins al 1936. Té una nombrosa obra de més de 150 títols publicats a les principals revistes mèdiques catalanes, espanyoles i franceses de l’època. Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia des del 1921, ingressa amb un discurs sobre la millora de la salut pública a la ciutat de Barcelona. El bienni 1926-1928, presideix l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i el 1946 és elegit president de la Societat Internacional de Gastroenterologia fins al 1958, que és nomenat president d’honor de la nova Organització Mundial de Gastroenterologia.

A partir de la seva jubilació, se succeeixen els actes d’homenatge i reconeixement tant al país com a l’estranger. La brillant trajectòria professional del mestre és distingida amb les Grans Creus de l'Orde Civil d’Alfons X el Savi i la de Sanitat de la Legió d’Honor. Rep el nomenament de soci honorífic de la Societat de Gastroenterologia d'Alemanya, és nomenat cavaller de la Legió d’Honor de França i doctor ‘’honoris causa’’ per la Universitat de Bordeus. El 1957, l’Ajuntament del Prat de Llobregat nomena Francesc Gallart fill predilecte de la vila i dóna el seu nom a una de les seves avingudes. El 1962, rep la Medalla de la Ciutat a títol pòstum.

El petit defecte físic de Gallart no l'impedeix la pràctica de diferents esports, com el tennis, el frontó i la natació que practica al Club Natació Barcelona gairebé a diari i, pràcticament, fins al dia abans de la seva mort.

El seu casament amb Júlia Esquerdo Rodoreda, filla del doctor Pere Esquerdo Esquerdo, suposa la unió de dues famílies mèdiques barcelonines que tenen continuïtat fins a l’actualitat i enceten la nissaga mèdica Gallart Esquerdo per part dels seus tres fills. Per línia directa, el seu fill Antoni Gallart Esquerdo (1913-1988) i el seu nét Francesc Gallart Valls. Per banda de les seves dues filles, el matrimoni de la seva filla Matilde amb el seu deixeble Joan Badosa Gaspar dóna quatre especialistes de l’Aparell Digestiu: Joan (1935-1994), Francesc –cirurgià-, Carles i Josep Maria Badosa Gallart. El de la seva filla Maria Josepa amb un altre deixeble, el valencià Manuel López Fernández, dóna dos especialistes més de l'Aparell Digestiu: Manuel i Josep M (1937-2003) i un uròleg, Francesc (1941-1985) López Gallart. El fill del primer, Manuel López Bañeres és cirurgià i el del segon, José María López Balaguer, gastroenteròleg.