Galeria de metges

Gaspar Casal neix a Girona el 31 de desembre de 1680, fill de Federico Xacón Casal, oficial de l’exèrcit natural de Pavia i de Magdalena Julián. Degut als freqüents trasllats del pare a causa de la seva carrera militar, Gaspar Casal passa part de la seva infantesa a Utrilla a la província de Sòria, terra natal de la mare.

Exerceix com a cirurgià o ajudant d’apotecari a Atienza (1706-1712) on adquireix la seva formació en Física i Química al costat de l’il·lustre naturalista Juan Manuel Rodríguez de Luna, antic apotecari del Papa Innocenci XI. El 1713, obté el títol de batxiller a la Universitat de Sigüenza i, més tard, sembla que es llicencia en Medicina, probablement a la mateixa ciutat o a Alcalà. Entre 1713 i 1717, exerceix com a metge a Madrid i per raons no ben conegudes va a Astúries a on viurà durant 34 anys. En 1720 és nomenat metge del municipi de la ciutat d’Oviedo, i el 1729 metge del Capítol de la Catedral, tenint al seu càrrec els hospitals de Santiago, S. Juan i Sta. Maria de los Remedios. La seva fama és considerable a tota la zona i compagina la seva tasca mèdica amb estudis de naturalista, amb nombroses observacions sobre meteorologia, mineralogia, fauna i flora com, per exemple, la descripció del “succino” o “àmbar asturià”. A Oviedo, manté amistat amb l’erudit benedictí P. Benito Feijóo, un dels intel·lectuals més importants del segle XVIII que l’inculca la idea de considerar l’experiència com a criteri científic bàsic. Manté, també, relacions d’amistat amb un altre erudit, el Padre Sarmiento.

El 1730, Gaspar Casal descriu una nova malaltia que anomena 'mal de la rosa', posteriorment, coneguda com pelagra, nom derivat de l’italià 'pelle agra' (pell aspra), denominació proposada pel metge milanès Francesco Frapolli el 1771.

En 1751, retorna a Madrid en ser nomenat metge de cambra supernumerari del rei Ferran VI i, més tard, numerari. L’any següent, forma part del Tribunal del Protomedicato i és designat membre de la Real Academia Médico-Matritense. Mor a Madrid el 1759 el mateix dia que Ferran VI i és enterrat secretament a la parròquia de San Sebastián de la capital.

Casal descriu les seves teories mèdiques al llibre Historia Natural y médica del Principado de Asturias, que es publica el 1762, tres anys després de la seva mort. En aquesta obra analitza les influències climàtiques de la regió segons les teories hipocràtiques amb nombrosos comentaris sobre les seves observacions de la flora (descriu “visco corylino” o “vesc de roure”) i mineralogia (concepte de “sal”). Descriu, també, les principals malalties endèmiques de la zona com els cucs intestinals, els càlculs dels ronyons i els atacs histèrics, entre d’altres, que il·lustra amb històries clíniques i observacions personals. Destaca les malalties que considera més endèmiques d’Astúries: la sarna, la lepra i el “mal de la rosa” o la pelagra. Aquí, és on ell descriu amb tot detall amb l’anomenat “Collar de Casal” i l’afectació psíquica. Casal estableix les bases del concepte de malalties carencials i defensa un empirisme racional, és a dir, basat en l’observació clínica unida a les ciències bàsiques, la química, l’anatomia i la descripció històrica natural de l’ambient.

Durant la seva estada a la Cort, el doctor Gaspar Casal es relaciona amb Thiery, metge de Lluís XV de França, que dóna a conèixer la seva obra a la facultat de Medicina de Paris, incorporant-se des de llavors a la ciència mèdica universal. Sauvages, metge i botànic de Montpeller (1706-1767), inclou el “mal de la rosa' a la seva classificació de les malalties (Nosologia Methodica) al quadre de les caquèxies, amb el nom de “lepra Asturiensis”.