Galeria de metges

Fill, nét i besnét de metges de Llimiana, poble del Pallars Jussà, pertanyents a una família rural benestant d’origen italià, Josep Bonifaci Mora estudia les primeres lletres al poble, els tres primers cursos de batxiller amb els frares de Tremp i els darrers, al Liceu Escolar de Lleida el 1911, ciutat on es desperta el seu interès per la política i ja no l’abandonarà mai. De seguida, comença la carrera a la Facultat de Medicina de Barcelona on es llicencia el 1916 i on viurà fins al final de la Guerra Civil.

Doctorat a Madrid el 1919, Bonifaci Mora s’especialitza al Servei de Gastroenterologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau que dirigeix el doctor Frances Gallart Monés. Militant d’Estat Català, Bonifaci és un dels fundadors del Sindicat de Metges de Catalunya i redactor en cap del seu butlletí. Quan comença la Guerra Civil s’afilia al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i presideix la branca sanitària del sindicat d'Unió General de Treballadors (UGT). El 1938, Josep Moix Regas, el ministre de Treball i Assistència Social del govern Negrín, que era membre el PSUC, el nomena director general d’Assistència Social de la República.

En aquesta època, com a gastroenteròleg, coneix José Diaz, el secretari general del Partit Comunista d’Espanya (PCE), i es converteix en el seu metge personal. El gener de 1939, Bonifaci acompanya el dirigent del PCE a Moscou per tractar-se d’un problema gàstric greu.

Bonifaci aprèn rus i fa de metge a l’Hospital Central del Kremlin. Visita les personalitats polítiques estrangeres que parlen llengües llatines fins al 1946 que se’n va a París. Al cap de poc temps, marxa a Tolosa de Llenguadoc, més a la vora de Catalunya, on és cap dels serveis mèdics de l’Hospital Varsòvia d’aquesta ciutat, anomenat així perquè és al carrer Varsòvia. Bonifaci hi exerceix com a metge general i digestòleg.

L’any 1950, quan el govern francès il·legalitza els partits comunistes i Josep Bonifaci és detingut i expulsat a l’illa de Còrsega fins al 1951 quan obté un permís per traslladar-se a Praga on hi viurà durant dotze anys exercint la medicina a l’hospital i donant classes a la universitat. En aquesta etapa, és designat membre del Comitè Central del PCE i del PSUC (1956-1977).

L’any 1971 retorna de l’exili i passa els darrers anys de la seva vida entre Barcelona i Llimiana. El 1973, el Consejo General de Colegios de Médicos de España li fa un homenatge.