Galeria de metges

Fill del metge Manuel Duran i Alsina, fa els primers estudis de lletres i matemàtiques al Col·legi Tridentí de Barcelona on obté el títol de batxiller en Filosofia. El 1808, ingressa al Col·legi de Cirurgia de Barcelona però ha d’interrompre els estudis just quan porta un any degut a la invasió napoleònica a Espanya i al seu ingrés a l’exèrcit. Cau presoner dels francesos i passa tres anys de captivitat a França. Un cop alliberat, abandona la carrera militar i reprèn el segon any de Cirurgia a Barcelona però en acabar el curs marxa a la Universitat de Cervera on finalitza els estudis. El 1817, li donen el títol de batxiller en Medicina i el 1819 el de doctor.

L’any 1821, és metge major de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i participa en la lluita contra l’epidèmia de febre groga que pateix Barcelona el 1821. Publica la seva experiència en el Periódico de la Sociedad de Salud Pública de Cataluña, publicació de la qual n’és el principal impulsor i col·labora com a secretari de correspondència.

El 1826, Raimon Duran és elegit per ocupar la càtedra de Francesc Piguillem al Col·legi de Cirurgia de Barcelona de forma interina fins a obtenir-la en propietat a la mort d’aquest el 1828. Tres anys després, guanya unes oposicions a càtedra a Madrid, convocades per l’Hospital de San Carlos de Madrid, renunciant a la plaça a l’Hospital de la Santa Creu en prendre possessió de la càtedra madrilenya l’any 1832. Només arribar a Madrid, col·labora amb Pere Castelló, facultatiu català que és metge del rei, que l’ascendeix a metge de Palau, fet que li permet ser un dels metges que atenen Ferran VII durant la malaltia que el reté a Sant Ildefons –segurament, un atac de gota- que immortalitza en un quadre La enfermedad de Fernando VII del pintor F. Madrazo (1815-1894), pintor supernumerari de Càmara. La malaltia del rei Ferran VII constitueix un fet històric de primera magnitud perquè planteja la qüestió successòria de la Corona espanyola.

L’any 1834, Raimon Duran i Obiols esdevé secretari de la Junta Suprema de Sanitat i ha d’organitzar la lluita contra l’epidèmia de còlera que devasta Europa: l’organització dels serveis sanitaris, la redacció d’instruccions i l’assistència als malalts infectats. Tot això, li causa un gran cansament físic i mental que deterioren la seva salut i l’indueixen a demanar la jubilació.

Torna a Barcelona amb molt prestigi i, un cop recuperada la salut, torna a exercir professionalment i es reincorpora com a soci de número a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.

Del seu primer matrimoni, és pare de l’il·lustre juriconsult Manuel Duran i Bas (1823-1907), pare del metge Manuel Duran i Ventosa. En segones núpcies, Raimon Duran i Obiols es casa amb Mercè Culumat, matrimoni del qual neix Concepció Duran i Culumat, que serà l’àvia dels germans Eudald, Estanislau, Raimon, Manuel i Francesc Duran i Reynals, destacades personalitats en les respectives professions.