Galeria de metges

Neix a Tarragona i ja de ben jove marxa a estudiar a Barcelona, on estudia medicina i acaba els estudis el 1919, però no realitza l'examen de llicenciatura fins el 1926, poder treballar de professor a la universitat. El seu interès per la mirada microscòpica el porta a col·laborar al Laboratori Municipal al costat del seu mestre Ramon Turró el 1917. Fruit d’aquesta relació, sorgeix la seva tesi doctoral, defensada el 1920, malgrat que encara no tenia el de llicenciat.

La carrera professional de Domingo és meteòrica, paral·lela a la dels seus companys de l’escola biològica catalana, com ara August Pi Sunyer. La seva projecció pública és rellevant als anys 1920. Des del 1926, és professor adjunt d’Higiene a la càtedra del professor Antoni Salvat Navarro a la Facultat de Medicina. Domingo entra a formar part de l’equip mèdic de la Lluita Antipalúdica que impulsa la Mancomunitat. Treballa, també, al costat de Lluís Sayé, director del Servei d’Assistència Social del Tuberculós. Alhora, forma part dels equips directius de la Societat Catalana de Biologia, com a secretari el 1926 i com a president del 1930 al 1932.

Els anys del període republicà consoliden la trajectòria professional i la visibilitat pública de Domingo. Ocupa el càrrec de sotsdirector del Laboratori Municipal i el de director des del 1935. L’administració catalana el nomena cap dels Serveis Intercomarcals de la Generalitat el 1932. Aquest mateix any redacta el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona: Els elements d’acció especial en la immunitat adquirida. A la Facultat de Medicina, reorganitzada després de la concessió de l’autonomia universitària, Domingo és nomenat professor agregat de Microbiologia i Parasitologia el 1934 i extraordinari el 1936. Des del 1932, és membre de l’Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, de la qual esdevé secretari general el 1933. Participa al Vuitè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana celebrat a Barcelona el 1934.

A més de l’acadèmica, Domingo té una vida política compromesa. Forma part de la candidatura del Partit Catalanista Republicà que aspira a representació parlamentària en les eleccions catalanes de 1932. En aquest partit, també, hi milita el seu germà Marcel·lí, polític que arriba a ocupar diverses carteres ministerials republicanes.

Poc després de l’esclat de la guerra el 1936, Domingo marxa del país cap a terres americanes. La societat cubana l’acull i l’ofereix possibilitats professionals: dirigeix la secció de febre tifoide del Laboratori Nacional a l’Institut Finlay, exerceix de professor de l’Escola Sanitària Nacional i participa en la creació del Laboratori del Consell Nacional de Tuberculosi. S’està exiliat a Cuba fins a l’any 1959, quan Fidel Castro pren el poder a l’illa. Aleshores, Domingo marxa cap els Estats Units d’Amèrica, on treballa d’expert en tuberculosi per a l’Organització Mundial de la Salut.

El 1962, malgrat els anys passats, Pere Domingo torna a Catalunya. Treballa i impulsa les activitats que havia abandonat. El 1963, reprèn els Treballs de la Societat Catalana de Biologia, aturats des de la Guerra. Del 1967 al 1969, presideix la Societat Catalana de Biologia. Un any després, és nomenat president de l’Institut d’Estudis Catalans, càrrec que ocupa fins al 1974. Promou la represa dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana i participa en el que es celebra a Perpinyà el 1976. A més, té una directe vinculació amb les juntes directives de la Reial Acadèmia de Medicina i la presideix des del 1971 fins a la seva mort el 1979.