Galeria de metges

Neix a Lleida, fill d’un metge de medicina general que exercia en aquesta ciutat. Estudia medicina a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, on es llicencia l’any 1959. Durant la carrera s’incorpora com a alumne intern a la Clínica Mèdica C de l’Hospital Clínic de Barcelona, dirigida pel professor Joan Gibert Queraltó, un dels nuclis de formació de la cardiologia catalana de postguerra.

Entre 1960 i 1962 s’especialitza en cardiologia a l’Escola de Cardioangiologia adscrita a la càtedra de Gibert Queraltó. Aquesta escola, nascuda a l’Hospital Clínic i vinculada després a altres espais assistencials de Barcelona, fou un dels focus principals de renovació de la cardiologia clínica a Catalunya i a Espanya.

Posteriorment, amplia la seva formació a l’Instituto Nacional de Cardiología de México, centre que en aquells anys gaudia d’un gran prestigi internacional sota la direcció del doctor Ignacio Chávez. Hi roman quatre anys, on rep la influència directa de l’escola d’electrocardiografia mexicana, especialment dels doctors Demetrio Sodi-Pallarés i Enrique Cabrera, figures determinants en la interpretació moderna de l’electrocardiograma i la vectocardiografia. Aquesta etapa mexicana marca de manera decisiva la seva orientació professional cap a l’electrocardiografia, les arrítmies i les alteracions del traçat electrocardiogràfic.

En retornar a Barcelona treballa, durant els anys 1968 i 1969, a l’Institut Quirúrgic Sant Jordi, centre dedicat a la cirurgia cardíaca. En aquest període col·labora amb Joan Simon i Lamuela, també format a l’Instituto Nacional de Cardiología de México, que implanta a Sant Jordi un model organitzatiu inspirat en l’experiència mexicana, amb història clínica estructurada, sistema de residents i una pràctica cardiològica i hemodinàmica homologable als centres europeus.

L’any 1970 s’incorpora a l’Hospital de la Vall d’Hebron. El Dr. Màrius Petit Guinovart havia rebut l’encàrrec d’organitzar-hi el Servei de Cardiologia i la Unitat Coronària i, quan ell decideix tornar al Centre Quirúrgic Sant Jordi, Joaquín Tornos, llavors director del Departament de Medicina Interna, proposa Gausí per continuar la tasca organitzadora i assistencial iniciada per Petit. La seva presència a la Vall d’Hebron el situa entre els metges que contribuïren a implantar la cardiologia hospitalària moderna en els nous grans centres de la Seguretat Social.

En aquesta etapa col·labora amb Jordi Soler i Soler, incorporat a Vall d’Hebron el desembre de 1971. Poc després, tots dos publiquen l’obra ”Atlas de arritmias”, que tingué un gran impacte docent i de la qual s’editaren més de 15.000 exemplars. Aquesta difusió mostra la importància del llibre en la formació electrocardiogràfica de diverses promocions de metges i cardiòlegs. L’obra reforça el paper de Gausí com a clínic especialment interessat en les arrítmies i en la interpretació sistemàtica de l’electrocardiograma.

A final de 1973, Josep Puig Massana, nomenat cap del Servei de Patologia del Cor de l’Hospital de Bellvitge —aleshores Residència Prínceps d’Espanya—, contacta amb Gausí i en promou la incorporació al nou servei. El febrer de 1974, Gausí és nomenat cap clínic de Bellvitge, amb plaça en propietat. En aquest hospital desenvolupa el tram més extens i consolidat de la seva trajectòria assistencial, docent i hospitalària, fins a la jubilació.

Gausí fou autor de nombroses comunicacions a congressos nacionals i internacionals, de capítols de llibre i de diverses obres de referència en electrocardiografia. Entre aquestes destaquen amb Antoni Bayés de Luna i Jordi Soler el “Curso de electrocardiografía con correlación vectocardiográfica”, publicat el 1975; i “Electrocardiología clínica”, publicada el 1977.

La seva activitat docent resultà igualment destacada. Fou professor de l’Escola de Cardiologia de la Facultat de Medicina de Barcelona i professor associat de medicina, en l’àrea de cardiologia, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona. També participà activament en les societats científiques de l’especialitat: fou president de la Societat Catalana de Cardiologia i ocupà responsabilitats directives a la Societat Espanyola de Cardiologia, on consta com a vicesecretari en les juntes directives de 1971-1974 i de 1974-1975.

Gausí pertany a la generació de cardiòlegs que consolidaren a Catalunya la cardiologia hospitalària, l’organització de serveis, l’estudi de les arrítmies i la difusió docent de l’electrocardiografia clínica.