Galeria de metges

Neix a Barcelona el 30 de maig de 1930, va viure la Guerra Civil a partir dels sis anys, fet que li va suposar experiències de caràcter traumàtic. La seva família residia a Sarrià, on els pares s’havien traslladat des del centre de Barcelona uns anys abans, per recomanació dels metges, a causa de l’estat de salut del seu germà més gran.

Estudia medicina a la Universitat de Barcelona. Es formà com a intern del Servei de Neurologia de l’Hospital Clínic i posteriorment, ja com a metge en els serveis de neurologia i cirurgia ortopèdica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, amb el Dr. Lluís Barraquer Bordas, i a l’Hospital de la Creu Roja amb el Dr. Josep M. Cañadell Carafí, respectivament.

Per necessitat assistencial dels serveis on treballava i per la seva qualitat humana, es va interessar per l’atenció als nens afectats de paràlisi cerebral i les seves famílies. Això el decidí a anar a París a formar-se a l’Hospital de la Salpetriere amb l’equip del professor Guy Tardieu. Una experiència valuosa des de tots els punts de vista, per a un jove de trenta anys i metge encara en l’etapa de formació, de la qual va gaudir i va treure molt profit. Cultivà sempre més una forta relació professional i d’amistat amb el Dr. Tardieu.

Per tots aquests antecedents va ser pioner a tractar la paràlisi cerebral infantil en uns anys en què ningú a Espanya s’hi havia dedicat.

El nom i la vida de Jordi Ponces, romandrà lligat en el record, com ho va estar quan vivia, al de la Dra. Júlia Corominas Vigneaux i al centre pilot de Paràlisi Cerebral de Montjuïc, Arcàngel Sant Gabriel, on va ser el director mèdic fins que es jubilà l’any 2005. Una institució, que tots dos van crear, per a l’assistència a la paràlisi cerebral, des de la infància a l’edat adulta, a demanda d’una associació de pares, ASPACE, l’any 1961. L’any 1965 crea i coordina dins el mateix centre el primer servei de tractament precoç per a nadons amb paràlisi cerebral amb ajut psicològic per a les seves famílies. Va ser un dels primers centres a Europa i pioner a l’Estat espanyol.

L’actitud de Jordi Ponces, pel que fa a la seva feina i a les persones afectades de paràlisi cerebral, va ser sempre la d’estudiar i aprendre de tots aquells que aportessin idees; va viatjar per a fer-ho i compartí el seu treball i les seves publicacions amb equips de París, Milà i Budapest. Li van interessar els trastorns del desenvolupament, el diagnòstic i el seu tractament des del naixement. També el tractament precoç i la rehabilitació al llarg de la vida de les persones afectades pels quadres clínics que se’n deriven. Va integrar i aprofundir la vida psíquica entre les manifestacions de les lesions cerebrals, incloent-hi sempre la cura de les famílies i de l’entorn educatiu i afectiu en condicions difícils.

Jordi Ponces va fer avançar l’abordatge multidisciplinari d’altres patologies neuromentals que es beneficien naturalment dels coneixements i de l’organització assistencial creada arreu per la paràlisi cerebral. Associacions i centres que va ajudar a crear i a evolucionar. Al seu voltant es formaren especialistes mèdics i terapeutes de totes les especialitats que agrupa la neurorehabilitació.

Els darrers anys de la seva vida va estudiar incansablement les aportacions més recents de les neurociències, fet que li va permetre ensenyar en màsters universitaris i publicar en revistes i seminaris de les fundacions Nadocat i Summae.

Quan tenia quasi quaranta-cinc anys es va casar amb la Dra. Anna Maria Roldán amb qui va fer un equip terapèutic durant tota la seva vida professional i va tenir tres fills, Anna, Jordi i Eduard i sis nets.