Galeria de metges

Domingo Sanmartí va néixer a la masia de Sant Martí de Serraïma al municipi de Sallent i com a fill gran fou l’hereu. Estudià primer al poble de Sallent i després als Jesuïtes de Saragossa. Es llicencià a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona l’any 1929 i s’especialitzà en obstetrícia i ginecologia. Es casà, el 1933, amb M. Assumpció Roset Coll, germana del també metge Joan Roset Coll, i tingué quatre fills i cinc filles. Procedia d’una família de propietaris rurals catòlica i conservadora, vinculada als cercles eclesiàstics.

De la trajectòria professional de Domingo Sanmartí volem destacar especialment la seva experiència mèdica durant la Guerra Civil. Segons les memòries escrites poc després de finalitzat el conflicte, en el moment de l’esclat de la guerra era metge de número a la Sala de Ginecologia de l’Hospital Clínic de Barcelona sota la direcció del Dr. Victor Conill i treballava al laboratori del Sanatori de l’Esperit Sant (anomenat Máximo Gorki durant la guerra). Al Clínic, a través dels metges de guàrdia, s’informava cada dia del nombre de morts, víctimes de la repressió dels comitès, patrulles i sindicats. Un dels dies més difícils va ser el 19 de gener de 1938 quan es produí un bombardeig per part de l’aviació legionària italiana al Passeig de Sant Joan de Barcelona que ocasionà més de 100 morts i de 300 ferits. El Clínic oferia un aspecte tràgic, amb ambulàncies, camions i cotxes que portaven ferits i morts. Tots els serveis van haver d’acollir ferits, davant de la insuficiència dels serveis d’urgència. Els bombardejos es repetiren tres dies durant el mes de març.

El 19 d’abril de 1938 va ser enrolat a l’exèrcit republicà, nomenat tinent metge per la Jefatura Superior de Sanitat i el van destinar al V Cos de l’Exèrcit (Líster) a l’Ebre. Ja mobilitzat s’estigué uns dies a l’Hospital de Cambrils fins que el destinaren a Capçanes, on hi havia el Primer Batalló de la 58a Brigada. Era metge de batalló i, en el dispensari, on disposava d’una farmaciola molt pobre, la seva principal ocupació era assistir soldats. Per evitar contagis va fer una petita infermeria per acollir els malalts que podien ser font de contagi. El seu següent trasllat fou a Marçà on hi havia la resta de la Brigada, però el viatge no s´acaba fins que no arriba al seu destí, Almatret (Segrià). Seguint les instruccions, com a oficial metge va començar la vacunació antitifus malgrat les reticències del comandant.

El dia 25 de juliol l’exèrcit republicà va travessar l’Ebre i els dies següents començà a actuar l’aviació nacional. Va ser en aquest punt de primera línia de combat que va rebre el seu baptisme de foc i va començar a curar ferits de guerra. A partir del tercer dia l’exèrcit republicà deixà d’avançar i els combats es van endurir. El dia 31 passaren l’Ebre en sentit contrari en unes barquetes de fons pla. Tenien moltes dificultats per trobar aigua potable i havien de beure d’un bassal d’aigua de pluja que durant el dia estava a l’abast de l’artilleria nacional. Atenia els ferits que arribaven del front en lliteres i després es feia l’evacuació fins on hi havia les ambulàncies que els traslladava als hospitals de rereguarda. En el retrocés perdé part de la farmaciola: quedava “un xic d’alcohol, tintura de iode i algunes coses més”. El mes de setembre va ser traslladat a Bellvís, al nord de Lleida, davant del Segre, i després, a partir del mes de setembre, canviaven de lloc constantment per evitar els atacs de l’aviació i de l’artilleria nacionals. El 13 d’octubre, arran de la marxa dels brigadistes internacionals, va ser designat cap accidental de sanitat de la 59a Brigada, tasca que li resultà molt feixuga a causa del boicot que li feien els que haurien volgut col·locar un altre responsable que no era metge. Les seves principals preocupacions eren l’evacuació dels ferits en un context de reculada i de desconeixement d’on estaven els hospitals de primera línia i conservar les ambulàncies.

En una situació de caos i retirada, la fugida de sanitaris els va impedir traslladar una gran part del contingut de la farmaciola. Dies més tard, el comissari polític el va acusar de pèrdua d’una part de la farmaciola (abandono del puesto) en passar a l’altre costat del riu per fer les evacuacions amb més garanties de seguretat i el van destituir del càrrec.

Després de participar en alguns dels episodis més durs de la batalla (Faió, les Camposines, Miravet, Benissanet, Ascó), el 15 de novembre van abandonar l’Ebre i van iniciar la retirada cap a la frontera. Segons ell, a la sanitat republicana li faltaven ambulàncies. Una mostra d’aquesta falta d’equipament la van tenir a les Camposines, on per atendre tres brigades i l’evacuació de ferits disposaven de cinc ambulàncies per traslladar un contingent de més de tres-cents ferits diaris. Això va fer que es perdessin moltes vides.

Passà a França el 10 de febrer i el dirigiren cap a Sant Cyprien sur Mer, a prop d’Elna. El 20 de febrer de 1939 entrà a Espanya via Irun per anar al camp de concentració de Toro (Zamora). El 27 del mateix mes va sortir cap a Olmedo, on estigué fins al 2 de maig, el 3 arribà a Barcelona i pocs dies més tard va ser desmobilitzat. A partir d’aleshores va exercir com a metge particular i a la Seguretat Social.

Durant la guerra, malgrat les seves simpaties, va complir escrupolosament les seves obligacions mèdiques en totes les situacions en què es va trobar, sense mirar ni el nom ni la filiació política dels pacients. El 1940 va ser depurat sense sanció i va continuar exercint en medicina general, ginecologia i, també, anàlisis clíniques a la seva consulta de Barcelona i a la Seguretat Social fins a la seva jubilació el 1978. Tres anys després va morir.