Galeria de metges

Salvador Soliva neix l’any 1750 a Tordera al Maresme. Es doctora a Cervera l’any 1771 i, posteriorment, s’estableix a Madrid, on exerceix de metge i es dedica també a la botànica, àrea en la qual es forma específicament.

És acadèmic corresponent nacional de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i acadèmic de número de la Real Academia Médica Matritense, on el 1784 assumeix el càrrec de fiscal dins de la Junta de Gobierno.

Destaca en l’exercici de la medicina, essent metge de la família reial espanyola, i també com a botànic, com a professor agregat al Real Jardín Botánico de Madrid (Salvador Soliva forma part, juntament amb Miquel Bernades Claris i Antoni Palau Verdera, de l’anomenada segona generació de l’escola catalana d’aquest jardí botànic). Del Real Jardín Botánico rep l’encàrrec d’estudiar les propietats curatives de les plantes. A partir de 1785, Salvador Soliva, juntament amb Joaquín Rodríguez, cirurgià i també professor agregat, es fa càrrec d’aquestes funcions d’estudi i recerca, que inclou tant les plantes del país, com les que arriben de les expedicions americanes o d’altres contrades. Estudien les propietats medicinals de les plantes i duen a terme recerca farmacològica més intensa centrada, sobretot, en plantes de la península.

Soliva imparteix també l’ensenyament de botànica aplicada de 1787 a 1790 i participa, com a arguïdor, en els exàmens de botànica quan Antoni Palau és el catedràtic.

Per Reial Ordre de 18 d’abril de 1790, es concedeix a Salvador Soliva els honors de Metge de la Família Reial, càrrec que posteriorment se li atorga en propietat.

Soliva publica dues obres que tenen una gran repercussió a l’època. La primera, l’any 1774, és “Disertación sobre el sen de España”. En aquesta obra, compara el senet espanyol (especialment el que es cultiva a Catalunya) amb el que ve d’Alexandria i d’Itàlia i n’explica les característiques, així com les propietats i quina és la manera més adequada de cultivar-lo. La segona l’escriu amb Joaquín Rodríguez: “Observaciones de las eficaces virtudes nuevamente descubiertas ó comprobadas en varias plantas”. Consta de tres volums, que es publiquen els anys 1787, 1788 i 1790, i se’n fan diverses reimpressions. Durant molts anys es considera una obra de referència, tant a la península com a Amèrica. Hi expliquen com s’ha de fer recerca sobre les propietats farmacològiques de les plantes; una bona part del que escriuen encara ara és vigent.

Salvador Soliva va morir jove, probablement a Madrid, el mes d’octubre de 1793. L’any 1794, poc després de la seva mort, els botànics Hipólito Ruiz i José Antonio Pavón li dediquen un gènere de compostes americanes, el gènere Soliva, que pertany a la família Asteraceae, i ho publiquen en una de les obres més rellevants de la botànica del segle XVIII: “Florae peruvianae, et chilensis prodromus”.