Galeria de metges

Fill d’un metge oftalmòleg que exerceix a Tarragona, segueix els passos del seu pare estudiant medicina a la Universitat de Barcelona (UB). Es forma amb el professor Máximo Soriano i és deixeble d’Hermenegild Arruga, especialitzant-se en oftalmologia. Finalment, es llicencia el 1949.

Poc després amb vint-i-sis anys, decideix deixar la feina d’oftalmòleg i entrar en el noviciat de la Companyia de Jesús a Veruela (Aragó). Acabat els estudis eclesiàstics, es llicencia en filosofia a Sant Cugat del Vallès, el 1956. Decideix canviar a l’especialitat a psiquiatria i dedicar-se a la medicina psicològica. En aquests anys, aprofundeix en l’estudi de la psicologia i obté el doctorat en psicologia clínica a la UB, amb la tesi titulada “La fatiga en relación con la actividad mental. Estudio Clínico y Electroencefalográfico”, el 1958. Després marxa a Frankfurt, on cursa teologia i es llicencia, el 1962. A Alemanya visita algunes clíniques universitàries psiquiàtriques i fa una breu estada al Max Plank Institut, on s’interessa per la neuropsicologia.

Torna a Barcelona i orienta la seva tasca professional cap a la psicoanàlisi. Des dels anys seixanta a vuitanta es dedica a la clínica psiquiàtrica al Departament de Psiquiatria a l’Hospital Sant Pere Claver, on forma un equip assistencial d’orientació psicoteràpica analítica, amb psiquiatres, psicòlegs y treballadors socials. De 1964 a 1982 és professor a l’Escola Professional de Psiquiatria de la Facultat de Medicina de la UB, on dona l’assignatura de Psicopatologia General. També, dona classes de deontologia mèdica i fa de consultor del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, el 1993. Una altra de les seves ocupacions professionals en l’àmbit de la psicologia, és el d’examinador de candidats per entrar a la Companyia de Jesús i, és especialista en l’exercici espiritual.

El 1964 és cofundador de la Fundació Vidal i Barraquer, on atén pacients psiquiàtrics, fa classes i es dedica a la recerca, convertint-la en una institució de gran solvència i prestigi en el camp de la salut mental.

El 1976, intervé activament en el X Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana de Perpinyà. Juntament amb Jordi Gol i Gurina participen en les ponències sobre la funció social de la medicina i té un paper important en la formulació de la definició de salut i salut mental: “La salut és una manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa”. Segons Jordi Font aquesta definició era parcial i evolutiva i, per tant, també ideològica, els seus autors esperaven que sobretot fos operativa, útil i alliberadora.

Jordi Font té una trajectòria intensa i apreciada, fet que ho demostra la categoria dels reconeixements que rep al llarg de la seva vida professional: Premi Jordi Gol i Gorina de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, per la seva trajectòria professional i humana, 1989; Medalla Narcís Montoriol de la Generalitat de Catalunya, al mèrit científic i tecnològic, 2003; Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, pels mèrits en el servei a Catalunya, 2004; i el Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona, per l’honestedat, competència clínica i lideratge en l’exercici de la professió, 2016.