Galeria de metges

Estudia medicina a la Universitat de Barcelona on es llicencia el 1880. Exerceix com a metge intern del manicomi de l’Hospital de la Santa Creu i com a facultatiu de la Casa de la Lactància. Ben aviat, reemplaça el seu interès per la psiquiatria per la higiene, la ginecologia i les malalties venèries. Com a molts metges de l'època, desenvolupa una línia terapèutica d'especialitats farmacèutiques que prepara Segalà. Als anys vuitanta era metge de la Casa de Salut de Balmes i als noranta ja tenia una clínica que portava el seu nom ─dedicada a malalties de les dones─ al número 43 del Carrer 'Conde del Asalto'. Dirigeix l’establiment hidroteràpic Balneari Barcelonès. És secretari el 1881 i més tard president de la Societat Protectora d’Animals i Plantes. És membre de l’Institut de Medicina Dosimètrica de París.

Manaut és un personatge molt versàtil que alterna el seu vessant científic amb el vessant literàri. La seva trajectòria professional es caracteritza, com a metge, per l’adscripció al paradigma mèdic vitalista de l’Escola de Montpeller. La trajectòria literària mostra una polifacètica activitat com a escriptor, periodista, dramaturg i novel·lista. I com a pensador polític, es mostra fidel al nacionalisme català de caràcter conservador.

Interessat en la divulgació mèdica, és autor de la monografia “Higiene del ciudadano, Consejos generales”, “Banys de mar” (1901) i escriu el llibre “Fecundació artificial humana” (1882). Fundador de la Revista de Higiene (1883) i codirector del Boletín de Medicina y Farmacia. També, funda la revista La Lanceta de la que és propietari i, des de la seva clínica, edita els Arxius de cirugía y malaltías especials de la dona: revista mensual: butlletí de la Clínica Manaut (1901). De 1910 a 1912 és director del Butlletí de l’Associació Protectora d’Animals i Plantes de Catalunya. El 1914 publica a La Vanguardia una sèrie d’articles de divulgació sobre temes d’higiene.

En l’àmbit periodístic, l’obra de Manaut té llums i ombres. Els seus articles periodístics més famosos els escriu entre finals de 1894 i principis de 1895 a diaris conservadors com El Noticiero Universal, La Vanguardia i La Unión Catalana. Des de les seves pàgines, Manaut acusa al poeta Mossèn Jacint Verdaguer de patir una monomania, un trastorn delirant que afecta a la seva conducta. Aquests articles indignen als principals psiquiatres de l’època encapçalats per Joan Giné Partagàs i Artur Galceràn Granés a la que se sumen els principals alienistes dels manicomis de la Nova Betlem i Sant Boi de Llobregat. Aquests publiquen, als diaris progressistes Diario del Comercio i La Publicidad, un dictamen mèdic que evidencia que el poeta no pateix cap desordre mental, sinó una injusta persecució per la jerarquia eclesiàstica i pel Marquès de Comillas, antic protector del poeta i ara enemistat amb ell. La rèplica dels prestigiosos especialistes tanca la polèmica i restitueix la fama i l’honor de mossèn Cinto Verdaguer.

Com a novel·lista, Pere Manaut mostra una gran creativitat. Escriu “L'Abim: novela psicológica” és relat situat a Cerdanya a l’estil dels drames rurals modernistes propis de l’època, molt llegida i la narració “Blanca d’Alamany” que és premiada en el concurs “La Novel·la Nova”. En la seva faceta de dramaturg, és autor de “Lo trinxeraire” (1899) i “¡Misèria!” (1912) i com a folklorista escriu reportatges a la revista Lectura Popular entre els quals destaca “Tradicions de Llívia” (1920).

Destaca també com a escriptor satíric amb els pseudònims d’Enric Xarau i Jordi Muntaner on, sovint crítica els polítics de l’època des d’un catalanisme convençut. Col·labora a diverses revistes com La Renaixensa, L’Esquella de la Torratxa, L’Aureneta i Cu-cut!.

Pere Manaut fou un personatge polifacètic, tan polèmic com a prolífic. Com a metge contribuí a divulgar la ginecologia i els nous corrents higienistes i com a escriptor i periodista tingué gran influència en els mitjans de comunicació de l’època.