Galeria de metges

Nascut a Barcelona el 1920, fou el penúltim fill de vuit germans d’una família de químics i farmacèutics. La seva germana gran, Dolors fou la primera farmacèutica d’Esplugues de Llobregat el 1947.

El fet d’haver de participar en la Guerra Civil, i fer després el servei militar, explica que acabés els estudis de medicina amb retard, el 1947. Va estar a la lleva del biberó a la batalla de l’Ebre. Va ser ferit amb metralla a un peu i afortunadament, el seu germà gran farmacèutic i capità sanitari, el va poder evacuar d’aquell infern.

El novembre de 1947 es va casar amb la Montserrat Agustí Marcet, i varen tenir quatre fills, dels quals una és la metgessa Maria Lluïsa Morató Agustí.

Gran esportista, es movia en moto. Bon esquiador, anaven en tren fins a Queralbs a la Vall de Núria i esquiaven fins a La Molina des d’on retornàvem a Barcelona en tren. Soci del Club Marítim, navegava amb un veler de la classe dragón. Aficions que va saber transmetre als seus fills, malgrat que eren molt petits quan va morir.

A l’acabar la carrera fou alumne intern, durant un any, amb el professor Joan Gibert Queraltó a l’Hospital Clínic de Barcelona. Allí, l’any 1947 es constitueix el nucli inicial de la futura Escola de Cardioangiologia de Barcelona per postgraduats, sota la direcció oficial del professor Gibert, i per tant adscrita a la seva càtedra. El formen els doctors Alfons Gregorich, Miquel Torner i Josep M. Morató Portell.

Amb el naixement de l'Escola, es crea un ambient seriós i intel·lectual del qual es beneficia tota la universitat. Varen revitalitzar I’ensenyament de l’especialitat i l’escola va arribar a assolir un reconeixement científic tant a Espanya com a l'estranger. Des d'un principi va destacar per dos aspectes fonamentals: el rigor en els estudis clínics i la docència, fent honor al nom d’escola. Tots els seus membres van aportar l’aprés en altres centres, realitzant una autèntica medicina d'equip.

L’any 1949, es van afegir a aquest nucli els doctors Ignasi Balaguer Vintró i Josep Paravisini, aquest últim acabat d’arribar dels Estats Units, enlluernat per les noves tècniques de cateterisme i angiografia i per la naixent cirurgia del cor. Dos anys més tard, s’incorporà el doctor Arnau Casellas Bernat, que s’havia format a l’Instituto Nacional de Cardiología de Mèxic. Posteriorment, s’hi ajuntà el doctor Jordi Carrasco Azemar que fou el primer radiòleg cardiovascular. Aquest nucli inicial tenia una nova mentalitat hemodinàmica, recolzada en la clínica més rigorosa, que va constituir la base per a l'inici de la cirurgia cardíaca i de la primera escola de postgraduats: l'Escola de Cardioangiologia de Barcelona, institució única a Espanya durant més de deu anys. El 1952, l’Escola va rebre el reconeixement oficial, fins llavors es van organitzar cinc seminaris mensuals de fisiopatologia circulatòria, a banda de les activitats assistencials.

L’afany investigador d’en Josep M. Morató va fer que fos becari del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i des de finals de 1952 al 1957 ampliés estudis de l’especialitat a Londres, al National Heart Hospital, dirigit pel professor Paul Wood considerat the first truly modern cardiologist, també com a research fellow al Postgraduate Medical School de Londres al costat del professor John McMichael y el Dr. John F. Goodwin i al Departament de Cardiologia de l’Hammersmith Hospital.

Retornat a Barcelona és professor de l’Escola de Cardioangiologia, dedicant-se de forma preferent, des dels vessants assistencial, investigador i docent, a la malaltia hipertensiva. Amb aquest objecte portava un dispensari molt actiu dedicat a aquesta patologia.

Durant els anys 1958 i 1959, va ser l'animador de les sessions d'electrocardiografia intracavitària experimental que es celebràvem un cop per setmana. Va ser secretari de l’Asociación de Cardiología y Angiología durant el binomi de 1955 a 1957 creant els premis anuals als millors treballs, fet que va contribuir al treball en equip i a la col·laboració entre els diferents grups.

L’Escola gaudia d’un gran prestigi, alt i merescut, pel seu nivell científic i la qualitat dels seus treballs. Varen desenvolupar tecnologies capdavanteres, com la del cateterisme cardíac, que es va començar a utilitzar en el servei des de l'any 1949. Es va aconseguir la cateterització de les cavitats cardíaques esquerres per via arterial retrògrada, cosa que va permetre el registre de l'electrocardiograma intracavitari esquerre, demostrant per primera vegada al món la seva positivitat en un pacient amb bloqueig de branca esquerra. També és obligat ressaltar que els col·laboradors de l’esmentat nucli inicial de l’escola van fer el registre ECG de les cavitats dretes per primera vegada a Espanya. Aquests treballs foren presentats en el primer Congrés mundial de cardiologia a París, el 1950. Aquesta ponència va consagrar a l'Escola de Cardioangiologia de Barcelona i com a nucli que dinamitzaria la cardiologia espanyola assolint prestigi internacional.

Malauradament, Morató va morir jove a 40 anys, malgrat això i per la seva gran vocació i esperit de treball va publicar bastants articles i presentà comunicacions en congressos, principalment sobre la hipertensió. El Dr. Gibert Queraltó esmenta que varen publicar trenta-dos treballs conjuntament i en destaca la ponència titulada 'Nuevos métodos de exploración fisiopatológica para la indicación quirúrgica de las cardiopatías congénitas y adquiridas', en el II Congreso Luso-español de Cardiología celebrat a Lisboa en 1956 i el treball experimental 'La corriente de injuria auricular. Estudio experimental. El infarto de miocardio auricular' presentat en el III Congreso Hispano-Lusitano de Cardiología a Santander el 1959.

Entre els seus col·laboradors cal esmentar el Dr. Pere Mayol, molt eficaç, el qual el va substituir en la direcció de la unitat. Morató va morir a Barcelona de la maligniciació d’una úlcera gàstrica, el 22 de març de 1961.