Galeria de metges

Jaume Vall fa els estudis de primària al mateix poble on neix i els d’educació secundària al Col·legi dels Maristes de Lleida, on visqué a pensió completa. Els seus pares cada setmana es desplaçaven a la capital de ponent amb la tartana de la família. Molt aviat va destacar en les assignatures de ciències i per ser un bon davanter de l’equip de futbol del col·legi.

A l’hora d’escollir estudis universitaris va dubtar entre física i medicina i, prèvia reflexió i algun consell familiar, va decidir per matricular-se a Saragossa per a ser metge. En aquells moments la capital aragonesa oferia més facilitats de desplaçament des de Lleida. Alguaire estava a pocs kilòmetres de la Franja i part de la família materna provenia de la província d’Osca. A més, durant un temps quasi tots els alcaldes dels pobles de la Franja es deien Bañeres, i per tant parents.

A mitjan carrera, la Guerra Civil va fracturar geografies, famílies i treballs. Una desgràcia afegida va ser perdre el seu pare durant el primer any de la guerra. Aquest drama familiar va suposar posposar la carrera universitària. Va ser mobilitzat amb el grau de “Teniente transfusor”. Recorria el front amb dos infermers i una ambulància plena de bosses de sang per a distribuir als petits hospitals de campanya. Els records d’aquells anys estan carregats de vivències de múltiples colors.

Amb la finalització de la guerra va haver de gestionar el complicat capítol familiar. Necessitava continuar la carrera i a més se li va afegir l’amor per una noia afectada per problemes similars, en la Barcelona de postguerra. Va decidir matricular-se a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona per acabar els anys de carrera que li faltaven.

Acabats els estudis pren dues decisions: es decanta per la infància i es casa. El catedràtic de pediatria Rafael Ramos Fernández (1907-1955), l’accepta com a metge de guàrdia per fer l’especialitat. Al cap de dos anys el nomena cap del Dispensari de Pediatria de la Càtedra d’Infància de la Facultat de Medicina i cap de la sala de tuberculosos, on s’inicia un nou protocol de tractament amb dosis altes d’isoniazida i punció intratecal amb estreptomicina per a les meningitis tuberculoses. Això va suposar un avenç en la millora dels pacients i, a més, va depurar la tècnica de la punció lumbar per evitar fracassos.

Una faceta a destacar fou el seu interès per la ciència i la investigació. Probablement, la seva etapa de vinculació a l’Hospital Clínic fou un estimulant decisiu. Durant aquest període també desenvolupà les activitats docents com a professor ajudant de la Càtedra d’Infància i d’allí varen sorgir algunes de les seves publicacions com la Revista Española de Pediatría, Butlletí de la Societat Catalana de Pediatria, Archivos de Pediatría, Anales de Medicina y Cirugía i Práctica Médica. A més fou membre del consell de redacció de la revista Archivos de Pediatría per un breu període.

Bàsicament, les seves línies d’estudi foren el tractament de les malalties infeccioses de la infància pròpies del moment, com la poliomielitis i el xarampió. Segons el Dr. Fernando A. Moraga-Llop, que va realitzar una revisió de les aportacions de la revista Pediatria Catalana (llavors el Butlletí de la Societat Catalana de Pediatria) sobre la pandèmia de la grip de 1918, va trobar que la primera publicació sobre la grip fou una sessió clínica celebrada el 1949 pel Dr. Vall, i que posteriorment es va publicar.

També va tenir reconeixements durant aquell període. En la sessió inaugural de la Real Academia de Medicina de Barcelona de l’any 1953, en l’entrega del Premio Anales de Medicina y Cirugía, se li va concedir l’accèssit juntament amb el Dr. Lluís Torres Marty, per la seva aportació 'Estudio sobre la Vitamina T'. A l’any següent, 1954, també l’acadèmia el va elegir acadèmic corresponent.

En aquells anys també va tenir un breu contacte amb el món de l’empresa farmacèutica, amb el Laboratori Hubber, a través de les seves aportacions sobre les immunoglobulines humanes.

Va gaudir d’un matrimoni feliç amb María del Carmen Combelles Renyé. Neta per part de pare de Josep Oriol Combelles Navarra; metge, alcalde de Lleida i bon planificador en polítiques d’higiene de la capital de província; i per part de mare, neta de Frederic Renyé Viladot; advocat, també alcalde de Lleida i diputat a les Corts per Manresa. Varen tenir dos fills: Oriol, metge pediatre i Santiago, enginyer agrícola.

Aficionat a la història, va exercir-la a través de les lectures i viatges amb tota la família. Sempre va tenir una gran ajuda en la seva esposa, dona amable i intel·ligent. Va fer d’infermera a la Creu Roja durant la guerra i va estar al seu costat durant els primers anys després del conflicte armat. María del Carmen Combelles va saber entendre les dificultats socials del moment i acompanyar-lo de nit a visitar al petit malalt que el necessitava.