Bon psiquiatre, extraordinari docent, membre d'Els setze jutjes i traductor al català de les cançons de cantautors francesos
Biografia
Fill de Delfí Abella i de Mercè Gibert, titulat batxiller per l'Institut Balmes el 1942, inicia la carrera a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencia l’any 1949. Ben aviat, s'orienta cap a la psiquiatria col·laborant, juntament amb Joan Obiols i Josep Maria Pigem al Dispensari de Psiquiatria de la càtedra que dirigeix Dídac Parellada a l'Hospital Clínic fins al 1952, moment en que entra a l'Institut Mental de la Santa Creu on ascendirà fins a ser nomenat director del centre l’any 1972.
Doctorat amb la tesi Estudio clínico y fenomenológico de la hipocondría que llegeix el 1957, en el camp científic, Delfí Abella es distingeix per adoptar una posició humanista que, inicialment, pren postures antropològiques existencialistes que li permeten superar les limitacions dels models freudians o rabiosament mecanicistes, introduint la dimensió personal antropològica i cultural mes d'acord amb la seva visió del món, de la seva particular cosmogonia (Weltanschauung). El 1962, publica 'L'orientació antropològica existencial de la Psiquiatria', obra que, a més de ser un dels primers llibres de psiquiatria moderna escrits en català, guanya el premi Martí i Julià de l'Institut d'Estudis Catalans.
En el transcurs dels anys, arrossegat pels avenços de les neurociències i per l’empenta de la psicofarmacologia en el tractament dels malalts mentals, Delfí Abella va derivant cap a posicions més científiques naturals, com palesa el seu llibre 'La clorpromazina-reserpina en la sociabilització de les psicosis cròniques' publicat al 1958, any que també s'edita 'Mossèn Cinto vist per un psiquiatre', text on narra la problemàtica vida de Mossèn Cinto Verdaguer. El 1961, destaca l'aparició de l'obra 'El nostre caràcter'. El 1981, apareix 'Psiquiatria fonamental', el primer text de l'especialitat a nivell universitari que s’edita en català.
La direcció de l’Institut Mental de la Santa Creu assumeix la responsabilitat de decidir sobre el futur del vell manicomi, que ocupava un espai de cinquanta hectàrees, quan el tractament de les malalties mentals feien innecessari un edifici tan gran que albergava a set-cents interns, en un moment en què els interessos per bastir un munt d’edificis de vivendes xoquen amb el criteri dels què volen preservar la institució amb les actualitzacions més imprescindibles. El tancament, molt polèmic, es produeix el setembre del 1987, moment en què Delfí Abella és nomenat director del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau i Catedràtic de Psiquiatria a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Metge educat i atent amb els seus alumnes, els deixa un record inesborrable a qui reten el seu agraïment pel seu tracte respectuós i just. La fama de Delfí Abella, però, obeeix a la seva afició musical és un dels membres fundadors d’Els Setze Jutges, grup activista cívic i musical català que neix el 1961. En principi, són Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, Delfí Abella és el quart jutge en incorporar-se després d’assistir al primer concert del seus companys. Amb ell, ingressa Francesc Pi de la Serra i, l’any següent, s’incorporen Enric Barbat, Xavier Elies i Guillermina Motta seguits paulatinament per Maria del Carme Guirau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach. Junts lluiten cantant en català a favor de la cultura catalana. Entre les cançons més populars d’aquests cantautors, s’ha de citar “Cap al futbol”, cançó d’humor amb que retrata la societat de l’època, o “Quan érem infants”, barreja d’enyorança i esperança. Afeccionat a la cançó francesa, Delfí Abella tradueix nombroses composicions de Georges Brassens, Guy Beart i, potser la més famosa, l’”Àguila negra”, escrita per la cantant gala Barbara i que a Catalunya va fer molt popular la cantant Maria del Mar Bonet. Crític musical de la revista Destino, Delfí Abella enregistra tres discs fins al 1965, poc després abandona els recitals i no repeteix l’experiència discogràfica fins al 1998 quan surt a la venda amb “30 cançons”.
Casat amb Mercè Roca Junyent des del 1955 i amb dos fills, Xavier i Elisabeth. Xavier Abella ingressa com a militant a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), partit catalanista d´orientació cristiana que funda, entre d’altres, el seu sogre Baptista Roca Caball el 1931.
Pocs mesos després de la seva mort que es produeix un dia abans que Delfí Abella compleixi els vuitanta-dos anys, es commemora el 50è aniversari d’existència d’Els Setze Jutges. La decisiva contribució al coneixement de la cultura catalana, l’impuls al moviment de la Nova Cançó i a la normalització de l'ús del català en els anys de la clandestinitat fan que es premiï al grup amb la Medalla d’Honor d’Or del Parlament de Catalunya l’any 2007. Al mateix temps, l’Ajuntament de Barcelona inaugura els Jardins dels Setze Jutges a l’espai verd que hi ha entre Passeig de la Bonanova i la Via Augusta a l’hora que es descobreix una placa a l’antiga seu del Centre d’Informació Catòlica Femenina on el grup havia fet el seu primer recital.
TPD
