Galeria de metges

El professor Màrius Foz i Sala nasqué a Barcelona el 1929. El seu pare, Robert Foz i Bello, amb arrels paternes a la Franja, fou metge municipal a Barcelona i pel que sabem participà en la vida mèdica associativa dels anys trenta. Fou sotmès a un procés de depuració política després de la guerra civil i morí poc després, quan en Màrius Foz tenia només dotze anys.

Orfe de pare, pogué continuar els estudis gràcies a una beca dels escolapis de Sant Antoni als qui sempre va agrair aquest ajut.

A setze anys és una víctima més de l’epidèmia tuberculosa dels anys quaranta. Li diagnostiquen una primoinfecció que l’obliga a viure en un sanatori durant dos anys que aprofita per llegir molt i de tot i aprèn a jugar al bridge i als escacs. La lectura i el bridge són aficions que mantindrà tota la vida.

Durant la carrera, que acabarà l’any 1954, esdevé un dels deixebles estrets d’Agustí Pedro Pons i és, per tant, un membre destacat de l’escola que sorgí entorn d’aquest mestre. Coordinà durant molts anys tota la secció d'endocrinologia i de nutrició del tractat 'Medicina interna' que iniciat per Pere Farreras Valentí fou continuat per Ciril Rozman i esdevingué un dels tractats canònic dels internistes de molts països. Des del punt de vista científic, Màrius Foz serà recordat sobretot per les seves contribucions en el camp de la diabetis i l’obesitat, l’etiopatogènia de les endocrinopaties autoimmunitàries i la patologia tiroidal. Fou membre de la Societat Catalana d’Endocrinologia i Nutrició, que presidí entre 1971 i 1973; de la Sociedad Española de Nutrición bàsica y aplicada; de la Sociedad Española para el estudio de la Obesidad, que presidí de 1991 al 2001 i president del Centre Català de la Nutrició, el 1999.

Quan Màrius Foz encara estudiava i Agustí Pedro Pons era president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, aquest darrer li encarregà que preparés resums de totes les sessions que se celebraven i que després es publicaven puntualment a la revista de l’Acadèmia: Anales de Medicina, llavors en castellà. Ell solia parlar d’aquest primer encàrrec com l’inici d’una dedicació intensa a l’edició científica que l’acabaria convertint en una de les autoritats en matèria de publicacions mèdiques. Molt vinculat, juntament amb el seu germà Xavier, periodista, a l’Editorial Doyma, fou director de dues prestigioses revistes: Endocrinología (del 1977 al 1988) i Medicina Clínica (del 1983 al 2003), però també de la revista Jano, que fou un referent indiscutible de l’humanisme mèdic durant els anys 70 i 80.

Quan l’any 1968, el professor Agustí Pedro Pons, ja jubilat de l’Hospital Clínic, fou cridat a organitzar la medicina interna a la Residència de la Seguretat Social de la Vall d’Hebron (1968), reclamà la presència d’un reduït grup de prestigiosos internistes joves, entre ells en Màrius Foz que encara no tenia quaranta anys. És a l’Hospital de la Vall d’Hebron on assoleix la seva maduresa científica. Ja sense la presència de Pedro Pons, que havia mort el 1971, hi organitzà l’endocrinologia. Allí inicià la seva carrera universitària (1973) com a professor de patologia general a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que havia estat creada feia poc. Posteriorment, es presentà a oposicions a càtedra i guanyà una plaça a La Laguna (1979) i després (1980) a la UAB. Dirigí vint-i-una tesis doctorals i fou mestre de diverses generacions d’internistes. Dos d’ells, Ricardo Pujol i Anna Sanmartí el seguirien quan feu el pas de deixar la Vall d’Hebron per anar al nou Hospital Universitari Germans Trias i Pujol on esdevingué el primer cap del Servei de Medicina Interna des del 1983 fins a la seva jubilació, a 70 anys, el 1999.

És en aquesta etapa que ocuparà molts càrrecs institucionals pels quals també serà recordat. De 1980 a 1986 serà vice-rector de centres de la UAB i en aquesta responsabilitat la seva intervenció serà essencial per a la creació de la Facultat de Veterinària. De 1982 a 1990 serà president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (ACMCB). El 1985, serà escollit membre de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i l’any 1993 entrarà a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. També li arribaren molts altres reconeixements públics: membre d’honor de la Sociedad Española de Endocrinología y Nutrición (1988), la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (1989), el premi Josep Trueta d’investigació clínica (1998) i el premi Jordi Gol i Gurina (2006).

Màrius Foz es preocupà profundament per la utilització del català com a llengua d’expressió científica. Promocionà la publicació científica en llengua catalana tant des dels Annals de Medicina de l’Acadèmia, ara ja en català, en diverses iniciatives des de l’editorial Doyma i des dels diversos Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana en els que sempre participava. El 2000 en presidí la setzena edició que es celebrà a Barcelona. Reflexionà amb convicció i realisme sobre les possibilitats de la llengua catalana en un escenari amb tanta competició del castellà i l’anglès. Fou codirector de la segona edició del Diccionari Enciclopèdic de Medicina (2000) i un personatge clau en el manteniment de la terminologia mèdica en català. Poc abans de morir encara presidí una de les sessions de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans demanant la posada al dia de la terminologia científica de la genètica en català, una tasca que actualment està finalitzant el Dr. Ramon Bartrons i que lamentablement el Dr. Màrius Foz no podrà veure acabada. Morí el 10 de febrer de 2021, poc abans de fer els 91 anys.

Casat amb Carmina Dalmau va tenir un fill Jordi que no s’ha dedicat a la medicina.