Galeria de metges

Membre d’una nissaga de metges tarragonins, es llicencia en Medicina a Barcelona l’any 1961. Sent encara estudiant, oposita a una plaça del Servei d’Urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona, on acaba formant-se com a cirurgià ortopèdic i traumatòleg. Comença l’exercici professional com a assistent del cirurgià Joan Capell a la Clínica Monegal de Tarragona, on la nit de Cap d’Any del 1966, tracta Maria Dolors Miró -filla d’en Joan Miró- de les gravíssimes lesions patides en accident de trànsit. Entre l’artista i el cirurgià s’estableix una amistat de per vida.

En aplicació d’un plantejament capdavanter dirigit al tractament de la discapacitat física produïda per la poliomielitis, Rafel Orozco és un dels impulsors i director dels Jocs Nacionals per a Nens Invàlids de la Creu Roja, celebrats a la ciutat de Tarragona els anys 1963 i 1964. L’esdeveniment es pot considerar un dels primers antecedents dels Jocs Paralímpics que Barcelona celebra l’any 1992.

L’any 1965, promou la construcció de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona i, amb només 27 anys, n’és el primer director. El pintor Joan Miró, en agraïment al Dr. Rafel Orozco, dóna el “Tapís de Tarragona”, teixit per Josep Royo, a la Creu Roja. Actualment, l’obra original s’exposa al Museu d’Art Modern de Tarragona.

Orozco s’especialitza en el tractament quirúrgic de les fractures –osteosíntesi– seguint la tècnica AO, desenvolupada pel professor Maurice E Müller i altres col·laboradors a Suïssa. És cofundador de l’Associació Espanyola per a l’Estudi de l’Osteosíntesi-AO (1971) i president de la Fundació Maurice E Müller d’Espanya (1972-2005).

A principis dels anys 70, juntament amb el neurocirurgià Josep Llovet, és pioner en la tècnica de fixació anterior de vèrtebres cervicals mitjançant una placa metàl·lica de disseny propi que assegura la integració de l’empelt d’os. La comunitat científica internacional reconeix l’avenç i el denomina “La placa d’Orozco”, que s’utilitza a tot el món en milers de casos.

Entre els anys 1972 i 1974, passa a dirigir el Servei de Traumatologia i Urgències de l’Hospital Central de la Creu Roja de Madrid tot i que -gairebé immediatament- es trasllada a Marbella, on posa en marxa una clínica traumatològica capdavantera a l’època i que compta amb un dels primers quiròfans dotats d’aire amb flux laminar de l’estat. La seva tesi doctoral, presentada a la Universitat de Navarra l’any 1977, aprofundeix en l’aplicació de les tècniques de prevenció de les infeccions en l’àmbit quirúrgic i, en concret, a l’ús del flux laminar.

A principis dels anys 80, s’incorpora a l’Institut Dexeus de Barcelona. Dedica especial atenció a la patologia del maluc. El 1985, impulsa la creació i esdevé primer president de la Societat Espanyola de Cirurgia del Maluc (SECCA). La seva inquietud en aquest àmbit, l’empeny al disseny i desenvolupament d’un vàstag femoral per a la substitució protèsica del maluc –artroplàstia–.

Entre els anys 1985 i 1990, assumeix la direcció del Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de l’Hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet. En la dècada dels anys 90, també, treballa a l’Hospital de Barcelona i al Centre Mèdic Teknon de la mateixa ciutat. Del 1987 al 2005, és consultor de la Unió de Mútues i posa en funcionament el primer hospital traumatològic de la ciutat de Castelló de la Plana.

Rafel Orozco dirigeix nombrosos cursos de doctorat en l’àmbit universitari barceloní tot i que i cal destacar el primer Màster d’Osteosíntesi de la Universitat Autònoma de Barcelona (1995-1997) així com la primera assignatura d’osteosíntesi de pregrau de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Publica una gran quantitat d’articles científics i no pocs llibres entre els quals destaca l'Atlas d'Osteosíntesi, traduït a diversos idiomes inclòs el xinès.

Sempre compromès amb la defensa de la sobirania del seu país, Rafel Orozco i Delclós esdevé president de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia de Doctors de Catalunya i Balears, membre de la junta de govern del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona en el període 1982-1986 i, també, forma part del comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya (1984-1987). El seu vessant humanista es fa palès amb la seva tasca vinculada a la Creu Roja, primer, com a president de l’Assemblea de la Creu Roja de Barcelona i, després, com a fundador i primer president de l’Assemblea de la Creu Roja de Catalunya (1979-1985). És, igualment, responsable de vincular l’acció de la Creu Roja dins l’àmbit universitari i de la creació de l’Escola d’Infermeria de la Creu Roja de Barcelona.