Un més de la generació truncada de científics de gran categoria que la Guerra civil va obligar a exiliar
Biografia
Primer fill del prestigiós metge August Pi-Sunyer. Va tenir dos germans, Cèsar que fou farmacèutic i Pere, que fou economista. Jaume es llicencia en medicina a la Universitat de Barcelona el 1925 i presenta la tesi doctoral: El equilibrio de óxido-reducción en los Tejidos a Madrid el 1929. Pensionat per la Junta de Ampliación de Estudios fa una formació com a investigador molt cuidada, fent estades a Berlín amb el professor Ernst Johann Friedrich Bickel, a París amb el professor Marcel Eugène Émile Gley, a Lausana amb Nicolas Maurice Arthus i, finalment a la Universitat Harvard amb el professor John Farquhar Fulton, una autoritat mundial en fisiologia de llavors, amb qui va inclús publicar diversos treballs en revistes anglosaxones, destacant un sobre les accions de la vitamines del grup B en els processos de la respiració cel·lular.
Tornat a Barcelona, treballa com a professor auxiliar a l’Institut de Fisiologia, col·laborant amb el seu pare i el seu germà Cèsar. Però aviat decideix fer una experiència docent a la Universitat Catòlica de Santiago de Xilè, on treballa com a professor de fisiologia del 1931 al 1933. Allà publica un parell de treballs sobre el metabolisme dels indis maputxes de l'Araucània.
Retornat a Barcelona, treballa en recerca a l´Institut de Fisiologia, principalment en temes de nutrició i respiració cel·lular. També treballa com a professor auxiliar universitari i al mateix temps exerceix com a professor d´història de la medicina, passió que li hauria encomanat el professor Fulton, gran amant de la història de la ciència i publica alguns treballs en aquest camp. El 1936 publica una biografia d’Antoni Gimbernat, eminent cirurgià i anatomista de finals del segle XVIII.
La seva passió primordial és l’estudi del metabolisme i així, el 1930 publica, en català, Principis generals de dietètica i poc més tard, publica el 1933 Cuestiones de dietética, prologat pel Dr. Juan Negrín, prestigiós Catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Madrid i posteriorment cap del govern de la República durant la Guerra civil.
El 1935 fa oposicions a la Càtedra de Fisiologia de Granada, oposicions que perd enfront del professor José Maria García Valdecasas. El 1936 publica, traduït al català i amb gran amplitud de notes, el gran clàssic de Claude Bernard, Introducció a l'estudi de la Medicina Experimental, on insisteix en la importància de l’observació científica enfront de les afirmacions de la teoria prevalent.
El febrer del 1936 guanya la Càtedra de Fisiologia de la Universitat de Santiago de Compostela. Obté permís per acabar el curs docent a Barcelona, amb el compromís d’integrar-se el setembre d’aquell any a Santiago per començar el curs. La resta de la seva vida va estar convençut que el no estar a Galicia el juliol de 1936 el va salvar de patir represàlia i ser afusellat. Durant la guerra és capità de sanitat de les Forces d'Assalt. El 1937 les autoritats franquistes l’inhabiliten definitivament del seu càrrec a la Universitat de Santiago de Compostela.
El 1939 comença el seu exili. Passa primer a França i, ben aviat, a Mèxic. Allà gairebé està 5 anys treballant com a professor de fisiologia de la Universitat Autònoma de Mèxic (UNAM). Juntament amb altres exiliats, com Isaac Costero, històleg de Burgos, Dionisio Nieto, neuropsiquiatre de Madrid i Sixto Obrador, neurocirurgià de Santander, creen el Laboratorio de Estudios Médicos y Biológicos. Al mateix temps pot reiniciar el seu contacte amb el professor John F. Fulton, traduint a l’espanyol la seva voluminosa obra Fisiologia del Sistema Nervioso, el 1941. També col·labora amb el Dr. Fulton en la publicació d’una quinzena d’articles de fisiologia en revistes de llengua anglesa.
El 1944 publica un text de certa importància: El pensamiento vivo de Claude Bernard a l’editorial Losada de Buenos Aires. Jaume Pi-Sunyer es trasllada als Estats Units el 1943, instal·lant-se a Nova York. Del 1944 al 1947 és director mèdic del Laboratori Hoffmann-La Roche i, a partir de 1947, director mèdic dels Laboratoris Farmacològics Winthrop, càrrec que ocupa fins a la seva jubilació el 1968.
El juny de 1970 participa en el I Congrés d’Història de la Medicina Catalana. Segons el catedràtic Jacint Corbella, a la seva arribada a la porta d’entrada de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, on era acadèmic, es presenta dient: ”Hola, soc Jaume Pi, de Nova York!”.
Jaume Pi-Sunyer Bayo va morir a 96 anys a Nova York.
TPD
