Galeria de metges

Filla de Miquel Casaponsa Batlle, natural de Castellfollit de la Roca, i de Dolors Suñol i Mañé, natural de Teià, una de les primeres llevadores diplomades a la Universitat de Barcelona. Inicia l’ensenyament bàsic a les Carmelites de Ripoll. Els estudis secundaris els fa amb professors particulars i permisos especials perquè al Ripoll de l’època es reserven exclusivament als nois. Als 16 anys, ja orfe de mare, es trasllada a Barcelona per iniciar el batxillerat i, posteriorment, la carrera de Medicina.

Estudia a la Universitat de Barcelona dels anys 1925 al 1931, sota el mestratge dels doctors Pere Nubiola, August Pi Sunyer, Agustí Pedro Pons, Joaquim Trias Pujol i Ángel Antonio Ferrer Cagigal i al costat de cent cinc alumnes masculins i de les futures doctores Cardona González, Llaberia Sais, Empar Valls Gil i Serafina de Palma Delgado. S’especialitza en Ginecologia i Obstetrícia tot i que també obté la titulació de practicant. A més, estudia alemany, fa guàrdies a domicili, es dedica a l’estudi de la tuberculosi i la lluita contra la mortalitat infantil alhora que col·labora estretament amb els doctors Víctor Conill i Nubiola.

Tan sols un any després d'haver obtingut la titulació, obre un consultori a Igualada, on és molt ben acollida per la població. La seva expertesa, sobretot en ginecologia, obstetrícia i pediatria és decisiva per l’èxit en el seu exercici professional. Es trasllada a treballar a Solsona quan es casa amb l’antic company de facultat, el cardiòleg Josep Solé i Xarpell. En ple conflicte de la Guerra Civil, el doctor Solé és empresonat i, gràcies a la mediació del Col·legi de Metges barceloní, pot sortir-ne tot i que l’envien a exercir lluny, a La Bisbal d’Empordà.

Al cap d’un any de casada, Francesca Casaponsa té la seva primera filla. Dos anys més tard, en ple conflicte civil i embarassada de set mesos, perd el marit, afusellat per deserció el 4 de juny del 1938. Ha d’assumir la consulta que ell tenia a La Bisbal i és ben rebuda pels veïns. L’any 1941, coneix l’Enric Nadal i Anglada, amb qui contrau matrimoni ben aviat i li dóna estabilitat i un gran recolzament en la professió. Amb l’Enric Nadal, té dos fills més.

Ser metgessa de la Bisbal l’obliga a fer diverses interinitats als pobles dels voltants i una oposició a Madrid. Llavors, les dones no es tenien en compte -en els formularis per opositar només hi havia el Don- i la doctora Casaponsa, una de les primeres dones en opositar a Metge Titular, supera la prova. Del gener al setembre de l’any 1941 i de l’octubre del 1943 a l’agost del 1945, és interina del partit mèdic de la Bisbal. Fins a l’any 1950, acumula la Bisbal i el partit de Corçà amb els agregats de Casavells, Monells i Castell d’Empordà. El 1952, com que no pot optar a la Bisbal, obté la plaça definitiva a Cruïlles–Sant Sadurní, a prop on viu i i s’hi està com a propietària fins a la seva jubilació.

Quan compleix els setanta anys, se li notifica la baixa de prestació de serveis de medicina general, per ser declarada de baixa com a metge titular APD per jubilació forçosa, el 31 de maig del 1976. Llavors, decideix repartir el seu instrumental entre els companys perquè creu que a les seves eines encara no els ha arribat l’hora de jubilar-se i que encara tenen molta feina a fer. D’aquesta manera, Francesca Casaponsa creu que una part d’ella encara pot ser útil.

La doctora Casaponsa és l’exemple de metgessa de capçalera del malalt. Les seves armes són la dedicació contínua i el consol psicològic quan no l’assistència caritativa i humanitària del metge.