Galeria de metges

Llicenciat a Barcelona el 1956, obté el premi extraordinari de doctorat. Acabada la carrera fa estudis de postgrau l’Hospital Eduard Herriot a Lió i a l’Hôpital Boucicault de París. El 1959 marxa a Mèxic a fer la residència en cardiologia a l’Instituto de Cardiología de México on està fins a 1962, quan marxa a la Universitat de Chicago on fa durant un any cateterismes cardíacs al laboratori cardiopulmonar d’aquesta universitat.

Torna a Barcelona el 1963 on s’incorpora al laboratori d’Hemodinàmica de l’Escola de Cardiologia de Barcelona que dirigeix el professor Gibert Queraltó. L’any següent va a Oviedo on l’han nomenat cap del Servei de Cardiologia de l’Hospital General d’Astúries. Roman en aquest centre fins a 1972, del que arriba a ser Director Mèdic, des d’on introdueix el sistema de residència abans que s’implanti a tot l’Estat espanyol.

El 1972 abandona Astúries perquè l’han nomenat a l’Hospital Clínic de Barcelona cap del Servei de Cardiologia i Unitat Coronària, quan es produeix la reforma d’aquest hospital. Dirigeix aquest servei fins a 1998, i aconsegueix en aquest temps una notable projecció nacional i internacional del servei que dirigeix.

Té una intensa participació en la vida acadèmica de la Universitat de Barcelona, ja que és professor titular el 1985, catedràtic de Cardiologia el 1988 i degà de la facultat en el període 1988 a 1991. Durant el seu deganat a la Facultat de Medicina de Barcelona estén les pràctiques dels estudiants de la facultat als hospitals concertats.

Navarro manté durant tota la seva època de pràctica professional un gran interès per la recerca que es reflecteix en publicacions de mèrit en revistes mèdiques de gran circulació com el New England Medical Journal, Lancet i Circulation. Àrees d’interès en la recerca del Dr. Navarro són, entre altres, les alteracions cel·lulars i moleculars en la miocardiopatia hipertròfica i els factors que condicionen l’evolució de l’infart agut de miocardi.

Nomenat “Fellow” pel Col·legi Americà de Cardiologia (1970). Va ser president de la Societat Catalana (1974-1976) i de la Societat Espanyola de Cardiologia (1991-1993), des d’on impulsa la modernització de la Revista Española de Cardiologia, i la seva inclusió en el Science Citation Index “impact factor”. També va ser membre de la Comissió Nacional de Cardiologia del Ministeri de Sanitat (1991-1993). Vicepresident de la Societat Europea de Cardiologia (1994-1996). Va rebre el premi Rei Jaume I de Medicina Clínica de la Generalitat Valenciana (1994), la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (1996) i la medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2006) de la Generalitat de Catalunya.