Pioner en la irradiació corporal total a Espanya i fundador de l’Hospital Duran i Reynals, embrió de l’Institut Català d’Oncologia de Catalunya
Biografia
Els pares eren del petit poble salamanquí de Barrera i es traslladen a Madrid on ell neix. Es titula batxiller per l’Institut d’Educació Secundària Lucia Medrano de Salamanca on també hi fa la carrera a la Facultat Medicina. Llicenciat el 1962, guanya una plaça per formar-se com electroradiòleg a l’Hospital Marqués de Valdecilla de Santander i, després, fa una estada d’ampliació d’estudis a França on s’especialitza en el tractament dels tumors hematològics amb radioteràpia. De tornada, exerceix a Salamanca fins al 1968, tot i que aquest darrer any també treballa com a metge a Alacant.
Casat amb Teresa Cilleros Rodríguez i amb tres fills, el 1968, Hernández Prieto es trasllada a Catalunya per incorporar-se a la Residencia Sanitària de la Seguretat Social Joan XXIII de Tarragona, primer hospital de l’Estat que adopta una nova estructura en l’activitat assistencial i s’organitza en diferents serveis d’acord amb les especialitats mèdiques i quirúrgiques, coordinades sota uns criteris comuns i amb una plantilla mèdica dedicada en horari complet.
El 1975, Hernández Prieto és nomenat cap de Secció de Radioteràpia de l’Hospital de Bellvitge on, els anys següents, desenvolupa una tasca molt innovadora i implanta una moderna Oncologia Radioteràpica. Entre el seu equip es compten: la cap de secció de Radiofísica Mari Cruz Lizuaín i els metges adjunts Joan Pera, Alfonso Villar i Antonio Arellano. A partir del 1979 i fins al 1989, l’Hospital de Bellvitge és el primer centre hospitalari d’Espanya que desenvolupa la irradiació corporal total (TBI) pel condicionament dels pacients per als trasplantaments de medul·la òssia que es fan amb la col·laboració dels doctors Rozman, Grañena i Valls de l’Hospital Clínic. Fora d’horari laboral i sense cap suport de l’Hospital, Hernández Prieto i Lizuain fan els primers estudis dosimètrics i clínics.
L’any 1983, Hernández Prieto esdevé cap de servei en funcions del Servei d’Oncologia Radioteràpica de l’Hospital de Bellvitge on, l’any següent, elabora un dels primers registres de tumors en l'àmbit estatal. El Servei s’esdevé també un dels centres de referència en la irradiació corporal total amb electrons per al tractament de la micosi fungoide.
Cap al 1988, és també un dels primers hospitals a utilitzar els talls de TAC per a la planificació dels volums tumorals, base del que després serà la radioteràpia conformada en 3D. És també el primer hospital a Catalunya on els especialistes en Oncologia Radioteràpica indiquen i fan tractaments de ràdio i quimioteràpia amb el suport de l’oncòleg mèdic. En aquests anys, l’Hospital rep l’acreditació com a centre docent i també per a la formació d’especialistes en Oncologia Radioteràpica.
És el 1988 quan Xavier Trias, conseller de Sanitat, encarrega la posta en funcionament -en règim ambulatori- dues Unitats de Tractament Radioteràpic al nou Hospital Duran i Reynals -l’actual Institut Català d’Oncologia- i amb una sala d’hospitalització de 13 llits per als implants de braquiteràpia. Una aportació en el tractament del càncer a Catalunya respecte a la qual cal aprofundir per la seva transcendència fins llavors marcada per la manca de centres especialitzats i també dels tractaments. Cal recordar que, el 1970, la Junta Provincial de Barcelona de l’Associació Espanyola contra el Càncer, assessorada per Antoni Subias, havia presentat el projecte d’un Hospital Oncològic Provincial de Barcelona, que es constitueix en el 'Patronat de l’Hospital Oncològic i relació de fundadors' el 1974. Deu anys més tard, quan ja s'havien fet els traspassos de Sanitat a Catalunya, el centre continuava tancat. A finals del 1985, El Periódico publica un reportatge que xifra el deute de l’Oncològic en més de 2 milers de milions de pessetes i anuncia el projecte de convertir-lo en un annex de l’Hospital de Bellvitge. Des del 1984, el centre disposava d’una bomba de cobalt preparada per al tractament, un accelerador lineal -el segon de Catalunya- i una unitat de càrrega diferida i automatitzada de Cs 137 per als implants endocavitaris de braquiteràpia.
Finalment, després de 4 anys amb les unitats de tractament aturades malgrat estar preparades per al tractament dels pacients amb càncer, Hernández Prieto accepta la responsabilitat de posar en marxa el Servei d’Oncologia Radioteràpica de l’Hospital Duran i Reynals. Uns mesos abans d’acceptar la proposta, però, ha estat diagnosticat d’una neoplàsia de colon avançada amb afectació hepàtica i malgrat que l’encàrrec comporta doblar la feina diària de metges, infermeres i portalliteres - col·lapsats ja al Servei d’Oncologia Radioteràpica de Bellvitge- i no disposar de recursos per contractar el personal necessari, Hernández Prieto no té cap dubte i accepta l’encàrrec.
Així Hernández Prieto -entre un parell d’intervencions quirúrgiques, cicles de quimioteràpia i sessions de radioteràpia tot i no cursar baixa laboral- condueix l’obertura i el ple desenvolupament d’un dispensari d’Oncologia Radioteràpica al voltant d’una unitat de cobalt i un accelerador lineal i la unitat d’hospitaliTzació de braquiteràpia. Els responsables polítics i sanitaris implicats en aquest projecte, reconeixen obertament que sense la voluntat de Manuel Hernández Prieto, difícilment, s’hauria recuperat l’abandonat Hospital Oncològic. S’ha d’afirmar que és creador d’una escola de l’Oncologia Radioteràpica. S'ha de remarcar també l'aportació de Manuel Hernández Prieto decisiva en escurçar les llistes d'espera dels pacients amb càncer, un problema molt greu fins llavors.
FCD
