Galeria de metges

Fill de l’arqueòleg i historiador de la ciutat de Barcelona, Andreu Avel·lí Pi Arimon, l’Emili destacà ben aviat en les arts literàries escrivint una novel·la i odes amb només 12 anys. També és molt primerenca la seva afició per la Botànica. Fugint de les lleves organitzades de Barcelona, l'any 1843, s’instal·la a Palma de Mallorca on, al cap de poc temps de ser-hi, publica un fulletó titulat Noticia histórica de los progresos y estado actual de la Botánica en las Islas Baleares. A més, tradueix del francès el Manual de Botánica de Pierre Boitard, publicada el 1844.

Titulat batxiller en Medicina a la Universitat Literària de Barcelona el 1846 i llicenciat l’any 1848, acabada la carrera i davant de contrincants tan famosos com Pere Felip Monlau Roca, Pi i Molist guanya el premi de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País per la memòria El modo más asequible de erigir un asilo, hospital o casa de locos para uno u otro sexo, fuera de las murallas de la ciudad. Tres anys després, és nomenat soci corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona i, des del 1864, és acadèmic numerari, ocupant diferents càrrecs fins que és elegit president del biennni de 1875-1876 i, novament, a partir del 189 fins a la seva mort. Abans, des del 1853, és també acadèmic numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Com a metge clínic, Pi i Molist es dedica a la Psiquiatria i, especialment, a l'assistència nosocomial. Entre els seus treballs clínics destaquen els Apuntes sobre la monomanía que publica el 1864, un ampli estudi monogràfic sobre aquesta entitat nosològica.

En el terreny assistencial, poc després de llicenciar-se, Pi i Molist comença a treballar al Servei Annex d’Orats -persones pertorbades- de l'Hospital de la Santa Creu. El funcionament d’aquesta secció és molt deficient llavors i l'Ajuntament de Barcelona, després d’una inspecció sanitària, envia Pi i Molist a l’estranger perquè visiti els manicomis més moderns d’Europa amb l’objectiu de proposar les reformes a emprendre per millorar els centres psiquiàtrics de la capital catalana. De tornada, escriu una memòria que titula Descripción de diversos manicomios de Francia, Alemania, Inglaterra, Bélgica e Italia on resumeix les experiències d’aquest viatge fet des de juny a setembre del 1854. Pocs mesos després, publica una estadística dels Departaments de Bojos de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona que es converteix en la primera informació d'aquest tipus que es coneix al país.

L’any 1857, després d'un altre viatge a l'estranger, dóna a conèixer el Proyecto médico razonado para la construcción del nuevo manicomio del Hospital de Santa Cruz de Barcelona. El programa, però, s’endarrereix sis anys fins a portar-se a la pràctica. Pi i Molist, no obstant, no espera per imposar les millores que considera necessàries i emprèn la reforma dels vetusts edificis del carrer del Carme. Hi instal·la banys, infermeries i tallers. Alhora, la gestió de la Secció d’Orats i la lluita per aconseguir la construcció del nou manicomi en un nou edifici independent i modern, ocupen pràcticament tota la vida professional de Pi i Molist. Finalment, el 1889 quan ja ha complert 65 anys, té la satisfacció d'inaugurar el nou Institut Mental de la Santa Creu -conegut popularment com a Manicomi d’Horta-, tal com l’havia concebut als afores de Barcelona, a la vila de Sant Andreu de Palomar, centre que serà actiu fins al 1987.

Des del 1855, Pi i Molist és metge major i director del Servei Annex d’Orats de l'Hospital de la Santa Creu i, el 1889, és nomenat primer director del nou Manicomi en el qual s’ha deixa’t tants anys d’esforç i lluita. El 1886, havia estat nomenat metge de número de la Casa Provincial de Caritat en substitució el dimissionari Joan Montserrat.

En l’àmbit científic literari, l’obra més important de Pi i Molist és la que publica el 1886: Primores de Don Quijote, un llibre amb el qual intenta demostrar que la malaltia d'Alonso Quijano estava d'acord amb els principis que la medicina mental del segle XIX admet i en estreta relació amb els conceptes sobre la monomania. L'obra va merèixer grans elogis de la crítica mèdica i literària alhora fa que se’l consideri un dels millors cervantistes del moment.

En contrast amb Joan Giné Partagàs, Pi i Molist és un autor eclèctic, refractari a les noves idees de tall organicista que defensen altres psiquiatres de l’època. Pi i Molist es manté sempre en un terreny ideològic clarament psicologista, com a seguidor dels postulats de Charles Despine i François Leuret.

El 1883, Pi i Molist, juntament amb Joan Rull i Desmaisons de Bordeus, és president honorari del Congrés Frenopàtic que se celebra a Barcelona sota la presidència efectiva de Joan Giné Partagàs i la vicepresidència de Joaquim Bonet Amigó.

En complir-se un any de la mort d'Emili Pi i Molist, el 29 de juny del 1893, la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya celebra una sessió necrològica que presideix Josep Mascaró en la que intervenen els doctors Soler Busca, Morales Pérez, Robert, Giné Partagàs i Bertran Rubio. Més endavant, l’any 1914, l’Ajuntament de Barcelona dedica al doctor Pi i Molist un carrer situat al districte de Nou Barris mentre que, el 1930, l’Administració i el Cos Facultatiu de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau erigeixen un bust a un dels patis de l’Institut Mental de la Santa Creu.

Casat amb Antònia Bacigalupi i Maymó de Veguer, Emili Pi i Molist mor sense fills. La seva vídua el sobreviu i es converteix en benefactora de l’Institut Mental de la Santa Creu quan mor el 1895.