Galeria de metges

Nét de Josep Canicio Sala (+1892), important propietari agricultor i ramader de Sant Carles de la Ràpita i fill de Josep Canicio Ferran -hereu familiar que s'esdevé un empresari taurí de molt renom a la comarca- i d'Antònia Garcia Riba. Un dels germans del pare, és el metge que inicia les vacunacions a Tortosa sota la direcció de Jaume Ferran, Joan Canicio i Ferran (+1895) i qui –probablement- influència la vocació mèdica del seu nebot Ildefons, a qui tothom coneix indistintament pel nom d'Alfons Canicio Garcia i així se'l cita tot sovint als mitjans de comunicació local.

Fets els estudis primaris a Sant Carles de la Ràpita, estudia el batxiller al Col·legi de Sant Lluís Gonzaga de Tortosa on es mostra com un alumne brillant en els exàmens que passa a l'Institut General i Tècnic de Tarragona amb diverses matrícules d'honor i on obté el títol de batxiller l'any 1916. Seguidament, ingressa a la Facultat de Medicina de València on fa els primers cursos de la carrera però l'acaba a la Facultat de la Universitat de Barcelona l'any 1923.

Consta que el desembre de 1924, és metge titular de La Cava i, a partir del 1934, apareix ja com a metge titular de Sant Jaume d'Enveja. L'any 1926, es casa amb la tortosina Agustina Francisca Albacar Casanova. El 1930, el germà més petit, Víctor Canicio Garcia, es llicencia en Medicina a la Facultat de la Universitat de Barcelona.

Quan La Direcció General de Sanitat (DGS) inaugura l'any 1925 el Dispensari Antipalúdic de Sant Jaume d'Enveja, encarrega als metges Ildefons Canicio i Pau Cartanyà la seva direcció amb l'objectiu de dedicar el centre a l'atenció dels malalts de la comarca del Baix Ebre i a l'estudi de les característiques de la malaltia. Dos anys després de la posada en funcionament del Dispensari, Pau Cartanyà marxa a Barcelona, on fixa la seva residència, i Ildefons Canicio queda en solitari al seu front, ocupant el càrrec fins que el paludisme s'erradica al Delta de l'Ebre cap als anys 50.

Tot i que neix a Sant Carles de la Ràpita, el doctor Canicio fixa la seva residència a Sant Jaume d'Enveja, a la mateixa casa que és seu del Dispensari, perquè vol compaginar la tasca com a metge del poble amb la màxima dedicació d'hores possibles a l'estudi i prevenció del paludisme. Els mitjans amb què, en aquell moment, es combat la parasitosi són pocs. Per fer la determinació del plasmodi, es feien unes preparacions de gota grossa de mostres de sang que Ildefons Canicio analitzava al microscopi. Tots els casos analitzats, els recollia en les fitxes que proporcionava la DGS on també s'anotaven els resultats de les anàlisis i –quan els casos donaven positiu de paludisme- s'especificava el tipus de paludisme que era. Ell demostra que la majoria dels malalts han estat infectats pel Plasmodium vivax i que són pocs els casos pel Plasmodium malariae o pel Plasmodium falciparum.

El tractament de la malaltia es fa a base de quinina i s'administrava al mateix Dispensari per tenir la seguretat que els malalts se la prenien. Els últims anys de la campanya contra el paludisme, a partir del 1943, s'administren pastilles d'ATP (atebrina i plasmoquina).

Tant Ildefons Canicio com la seva esposa i la seva filla es van veure afectats pel paludisme. Però, el doctor Canicio mor sobtadament a causa d'un infart l'any 1961. Anys després del seu traspàs, han estat recuperades nombroses fitxes dels pacients del Dispensari Antipalúdic, gràfiques amb l'evolució dels diferents tipus de paludisme i preparacions de gota grossa de mostres de sang, entre altres objectes i documentació, no sols han estat exposades a la Biblioteca Francesc Balaguer de Sant Jaume d'Enveja sinó que també han permès determinar l'ADN dels paràsits continguts en les preparacions de sang conservades per la família Canicio, que segons sembla són les úniques mostres de sang infectada de plasmòdium que queden a Europa. Tot aquest material ha estat cedit pels seus néts al Museu de les Terres de l'Ebre.

Anys abans, la tasca feta pel doctor Ildefons Canicio és reconeguda per l'Ajuntament de Sant Jaume d'Enveja quan dóna el seu nom al carrer on vivia i hi tenia el seu Dispensari Antipalúdic.